Ja està tot solucionat
A vegades he pensat a fer-me una targeta. Com que soc un emprenedor polireinventat monoparental, penso “Potser estaria bé posar-li un nom pro a això que fas”. Perquè a la meva edat no es pot anar pel món dient “Escric articles a l’ARA”. No perquè no sigui una gran feina, però l’has de conceptualitzar. I fer creure que això que escrius a casa amb el ventilador, desconillat i amb dos litres de Fanta al costat té un, diguéssim, “concepte empresarial” al darrere.
Fa molts anys, quan només érem periodistes, van aparèixer una mena d’executius saberuts per la redacció i ens van dir que ens havien canviat la professió: érem “proveïdors de continguts”. Vam passar d’escriure notícies a oferir serveis. Si ofereixes serveis, deixant en l’aire la forma concreta d’aquests serveis, sembla que saps fer més coses. Fuster? No! Serveis en el món de l’arbrat processat. Com més abstracta sigui la targeta, com més posat d’espia austrohongaresa tinguis, més confiança generes. Però quan anava a imprimir les targetes oferint “uns serveis” em vaig adonar que arribava tard. Que ja ningú no serveix ningú! Servir no és suficient. Ara s’ofereixen solucions!
Les empreses no et venen ni t’arreglen res. T’ofereixen solucions. Que perds les claus? Un manyà? No! “Solucions per dormir a casa”. Que demanes una paella per a quatre? Un tiberi? No! Solucions per a la gana.
És francament reconfortant viure un món en el qual tot són solucions. Segurament a hores d’ara ja disposem de més solucions que problemes. Per això alguns sectors productius tenen fins i tot la necessitat d’inventar-se problemes per donar sortida a les seves solucions.
I què me’n diuen de quan, a més de solucions, els ofereixen solucions “integrals”? Home! “Anàvem a dinar a una fonda i ens han ofert una solució integral”. No només arròs, amanida catalana de primer i pijama de postres!
He picat al Google (una altra casa que dona solucions integrals a l’existència mateixa) “solucions integrals”. I he trobat empreses que fins i tot es diuen només així: “Solucions integrals”. Ben fet, sense caure en explicacions banals. L’efecte, però, recorda més aquell personatge de Pulp fiction que netejava escenes de crim que no pas una companyia que posi plats de dutxa.
Al segle XVII, quan es formalitzen les transnacionals, el nom amb què es coneixien era el de “companyies”. Venia de cum panis, la gent amb la qual comparteixes el pa, és a dir, els riscos. Després ja van ser factories, on es fan coses, fàbriques de faber, artesà. La primera mutació va ser amb el mot empresa, en què el que es feia era menys important que l’esperit del grup. Fa no gaires anys es portava molt publicitar-se com a “grup”. Encara que tu tinguessis una empresa unipersonal i t’ajuntessis amb el taller del teu gendre, immediatament el cartell posava: Grup Baños (solucions integrals, això sempre). I avui les empreses es fan dir “organitzacions”, que queda com més net i menys patronal. Total, que quan vegin aquest ufanós camp de mascaretes que és el metro de bon matí, pensin que la gent (alegre i entusiasta) no va a la feina, viatja cap a les solucions.
