Sí. Jo també m’he fet autonomista
Uns espectres recorren les gestories. Som la Catalunya autonòmica, que aixeca el cap després de mesos de tribulació. Els autonomistes, sabent de la nostra força impotent, ens reconeixem pel carrer. Mirem les carpetes blaves de gomes sota el braç cap a la fotocopiadora i ens fem una picada d’ullet com a gest de suport i condol.
Aquesta setmana hem pagat la renda. Totes les desgravacions, les peticions d’ajornament, les abraçades amb plors singlotats al teu gestor... Tota la lluita de l’autònom català té per fi un sentit i un final. Perquè sota la Catalunya nominal, eixams d’autònoms formiguegen. I avui aquest és el nostre clam: “Volem decidir. Som una professió!”
S’ha de canviar d’arrel aquesta idea infantil que un és arquitecte, transportista, científic o periodista i que (temporalment) treballa COM A autònom. Va, home, va, que ja som grandets. SOM autònoms, que, és cert, tenim uns hobbies persistents. Pots ser un autònom que a les tardes fas de dentista o un autònom que als matins reparteixes paquets, però això, com deia Kant (que tenia nòmina), és només el fenomen. El noümen és l’IVA. Quan ets autònom, el teu ofici, admetem-ho, és una extraescolar.
Un autònom, de fet, no sap mai de què treballa. És administratiu, mediador social, esprínter, arxiver, mestre en arts gràfiques i comptable. I per això la conselleria d’Universitats, Empresa, Disgustos i Paperassa (no sé ara mateix si el nom és exacte) hauria d’espavilar-se i fer, què dic fer, implementar!, un Grau Universitari Autonòmic. Volem la carrera d’autònom. “Tu estudia, nen, que en acabat ja veurem de què treballaràs. Però treu-te el títol d’autònom, que serveix per a tot”, diran els pares confortats.
Nota de tall com la de l’MBA d’Esade. Un pla d’estudis dur com enginyeria a l’Institut Químic de Sarrià. Proves físiques dignes del Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat. Superuniversitaris capaços de treballar en un lineal de l’Esclat mentre els caps de setmana ajuden en un bufet d’advocats i fan articles d’estiu a l’ARA.
L’autonomisme torna a Catalunya! No només és a la taula de diàleg o dins la senyora Pascal. La força de l’autonomia s’estén pel país sense que els nominalistes se n’adonin. Fins i tot diuen que Marvel n’està fent una sèrie. Va d’un autònom que el mossega l’imprès 130 mentre fraccionava l’IRPF i desenvolupa superpoders. Però aviat descobreix que per alimentar-se necessita el paper tèrmic amb el qual s’imprimeixen els tiquets, i pàrquings, colmados i taquilles del Liceu es queden sense. Mònica Planas em comentava l’altre dia que a Can Marvel volen que la versió catalana es tituli Drama i fer-la bilingüe: amb IVA i en B.
Prou unilateralitat! On s’és vist això que t’ingressin la nòmina sense emprenyar ningú! Volem que cada euro ingressat tingui un justificant. Un relator! Volem un Dia de l’Orgull amb banderes desglossades enganxades a l’asta amb un clip.
“On éreu l’octubre del disset?”, ens pregunten sorneguers els nominalistes. “Pagant el trimestre!”, responem orgullosos els autonomistes.
