25/05/2015

La vigència d’Abraham Lincoln

3 min

Una de les unitats més mítiques de les Brigades Internacionals que van combatre per la llibertat durant la Guerra Civil Espanyola va ser la Brigada Lincoln. Els voluntaris nord-americans que van integrar l’Abraham Lincoln Brigade es van distingir pel compromís ferotge que els va dur a jugar-se la vida per la Segona República, i per extensió per Catalunya. La majoria eren homes i dones compromesos amb la lluita per la igualtat d’oportunitats, per la democràcia i per la justícia social, precisament el que es va posar en joc durant la nostra guerra, en l’avantsala de la Segona Guerra Mundial. Després de la guerra, els que van sobreviure (gairebé una tercera part d’aquells tres mil joves reposen sota les terres hispàniques) es van allistar a l’exèrcit dels Estats Units per seguir lluitant contra el feixisme en la conflagració mundial. D’entre ells, sens dubte la figura més mítica va ser la de Milton Wolff, gran amic de Catalunya, on va tornar poc abans de morir. En Milton Wolff tenia un cert aire del president Lincoln: alt, prim, la mirada profunda, els que el van conèixer expliquen que desprenia la llum que desprenen els líders naturals. No em refereixo a una llum que enlluerna, sinó a una llum que il·lumina, que dóna claror i coratge al mateix temps.

El 15 d’abril d’enguany ha fet 150 anys de l’assassinat del president Lincoln al Ford Theater de Washington DC. L’efemèride ha estat una bona excusa per aprofundir en la personalitat d’un president que no només ha marcat la història d’Amèrica, sinó que també ha marcat la història de les democràcies occidentals. Crida molt l’atenció que aquest aniversari hagi passat de manera desdibuixada al nostre país. En un moment en què la democràcia representativa, en què el valor del vot, del sufragi universal, és posat en dubte per tantes formacions polítiques que en qüestionen l’efectivitat i la legitimitat, m’hauria agradat poder discutir sobre la figura del president Lincoln a la llum del seu llegat, tan ben recollit per veritables herois de la llibertat com van ser els nostres brigadistes de l’Abraham Lincoln Brigade.

Lincoln no va ser un home unidimensional. Com tots els grans líders els dubtes van dominar una gran part de la seva vida política, que en el seu cas es va barrejar de manera permanent amb la seva vida privada. Lincoln era un home fidel als principis que van inspirar la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica: tots els homes som creats iguals en certs drets inalienables, d’entre els quals la vida, la llibertat individual i l’ambició d’assolir la felicitat es compten entre els més importants. I això només és possible, en comunitat, amb un sistema de democràcia representativa, amb uns poders legislatiu i judicial sòlids i separats del poder executiu i, gairebé anticipant-se molt més de cent anys a Amartya Sen, amb una premsa veritablement lliure, informada i amb l’exigència ètica d’informar. Aquests principis tan clars no van esdevenir una cotilla. Polític amb visió d’estat, sabia que l’aproximació a la realitat exigia gestionar els principis per posar-los al servei de la cohesió del país. A Lincoln li agradava dir que qui per quedar-se amb el pollet esclafa l’ou, senzillament està equivocat, i es va oposar tota la vida, fins a la mort, als totoresistes d’un costat i de l’altre.

D’altra banda, Lincoln era un home de fe, d’una fe popular i feta a la seva mida, com la de tanta gent, una fe que l’ajudava a superar les maltempsades de la vida, les incerteses del present i del futur, però sobretot a situar l’ésser humà en la dimensió precisa de creatura, i d’ésser contingent orientat a l’amor. A més, no se n’amagava.

Lincoln va saber maniobrar durant tota la guerra civil nord-americana. Ho va fer amb dificultats i amb mà esquerra, fins al punt que sembla que la 13a Esmena de la Constitució dels Estats Units va poder ser aprovada gràcies als seus dots de convenciment personal, vitaminades amb ajuts especials. La seva vida és per tant una vida farcida de moments alts i baixos, com la de tots nosaltres. És tanmateix una vida marcada per un profundíssim sentit de nació.

Lincoln no era un tou, ni un colom. Lincoln no era relativista. Lincoln no era un bonista, ni un totoresista. Era un pragmàtic amb principis. Lincoln defensava amb l’art de la política una visió concreta del seu país, feta de llibertat individual i de sentit de comunitat. Feta de nació.

Els brigadistes de la Lincoln s’haurien pogut posar qualsevol nom. Triant el nom del president Lincoln convertien el nom del batalló en un veritable manifest. És bo que els catalans en fem memòria per no confondre’ns, i sobretot perquè no ens confonguin.

stats