66.000 raons contra la por

Als meus avis

Estar a l’altura de la història no és senzill. Hi ha moments en què tots fem figa, moments en què, posats a prova, el cos ens demana fugir. Qui no hi ha passat? D’aquí molt pocs dies farà setanta-nou anys de l’inici de l’ofensiva de l’Ebre per part de l’exèrcit de la República Espanyola, amb unitats compostes majoritàriament per soldats catalans. A la Batalla de l’Ebre les baixes s’hi van comptar per milers, i no és gens exagerat dir que Catalunya hi va deixar una part important de la seva joventut millor. Setanta-nou anys són molts. Però no són tants. Són molts perquè objectivament som unes quantes generacions enllà d’aquell moment. Però no són tants perquè el franquisme va congelar el temps en un estat de victòria i de derrota permanents, tal com tan bé ens explica Paul Preston en els seus llibres. El final de la guerra, doncs, va quedar diferit durant quaranta anys... o més. Perquè ha estat fa molt poques setmanes, amb la publicació per part de l’Arxiu Nacional (a l’empara de la llei 11/2017) del llistat de víctimes del franquisme (1938-1978), 66.000, que hem començat a ser conscients de fins a quin punt la por, la maleïda por, va entrar a formar part de les nostres vides. Amb la guerra acabada, després de tres anys llargs de dolor, experimentat per cert també a la rereguarda republicana per milers de persones innocents perseguides pel totalitarisme d’esquerres, el feixisme triomfant va desplegar el seu mètode repressiu: consells de guerra, execucions, presó, desterraments, expropiacions... Entre morts, ferits i represaliats, ¿quantes famílies republicanes i quantes famílies en general van quedar intocades per la guerra i les seves conseqüències? Molt poques.

A casa ho sabem prou bé: la meitat de la família exiliada per sempre a França, l’altra meitat amb l’ai al cor pel consell de guerra sumaríssim amb possible petició de pena de mort. Després la presó, la reinserció, l’estigma... i la por.

La por va ser a la base de la reconciliació parcial de la Transició. La por va fer que tot plegat s’anés arreglant a cuitacorrents, no fos cas. La por va permetre a carcellers i botxins passejar pel carrer tranquil·lament, com encara ho fan avui. Ja no parlo dels botxins de fa vuitanta anys. Parlo dels botxins i dels carcellers dels anys cinquanta, dels anys seixanta, dels setanta. Parlo de la presó de dones de les Corts, a Barcelona, tan mal coneguda, i de la qual fa pocs anys vam dur a terme la recuperació de la memòria, com a homenatge a les dones que hi van patir tota mena d’abusos. Parlo de la presó de dones del Convent de les Dominiques al Portal de Carro, a Tarragona. Parlo dels judicis sumaríssims molts anys després del final de la guerra, com el judici a Joan Comorera, defensat per en Josep Benet, com tan bé ens explica Jordi Amat a Com una pàtria, la biografia d’en Benet, però de fet la biografia de l’activisme nacionalista de la segona meitat del segle XX.

Por, por i més por. Por de parlar. Por de perdre la feina. Por de no poder dur els fills a aprendre a nedar, d’excursió. Por de passar per davant de la comissaria. Por de passar per davant de casa d’aquest o d’aquell.

Com ens ha arribat a afectar aquesta por? I, potser encara pitjor, quina escola va generar en certs entorns, disposats a fer-la servir per anar en contra de la democràcia i de la llibertat?

Sentint els discursos, llegint els articles, veient les actuacions d’algunes persones per carregar-se el dret dels catalans a decidir democràticament el nostre futur, és fàcil arribar a la conclusió que fer servir la por cotitza a l’alça.

N’hi ha que mai no han amagat que l’Estat té eines per no només fer descarrilar el Procés sinó per destruir persones i institucions que miren de tirar-lo endavant per mitjans democràtics. L’Estat mateix fa servir canals diversos per fer-nos-ho saber, amb un llenguatge cada vegada més clar, menys ambigu. No ens enganyem: el fet que Espanya no hagi passat pels processos de reconciliació, posem, sud-africans, l’ha fet molt procliu a aquesta actuació desvergonyida. La por com a argument, deia, cotitza a l’alça.

N’hi ha que feien proclames de defensa del dret a votar, de la seva indomable voluntat per defensar l’exercici dels nostres drets... i de sobte els trobem a prop dels arguments contraris, amb discursos dictats amb sordina. És la gent que ha fet servir l’ambició i la valentia com a argument buit, discursiu i tàctic.

Tanmateix penso que tots aquests que fan servir la por com a argument són víctimes de la por al fet que nosaltres l’hàgim perduda. Perquè l’hem perduda. Perquè ara tenim 66.000 raons per haver-la perduda. 66.000 tones de dignitat als nostres dipòsits per fer-hi front l’1-O.