La primavera catalana

La primavera de Múnich, esperanza y fracaso de una transición democrática, el darrer llibre de Jordi Amat, és una obra impressionant. Al marge de ser un dels treballs més sòlids de recerca històrica elaborats al nostre país durant els darrers anys, és també un dels assaigs més profunds que s’han escrit sobre la naturalesa i el sentit de l’acció política, sobre el sentit de la tasca de l’historiador, i sobre els pilars sobre els quals s’han de fonamentar els projectes político-socials que es disposen a superar els paradigmes aparentment inamovibles de qualsevol statu quo. L’element central del llibre és l’oblidat contubernio de Múnich, la trobada de polítics i pensadors espanyols de l’exili i de l’interior, i de tots dos bàndols de la Guerra Civil, que es va produir a la ciutat bavaresa el juny de 1962 sota els auspicis de la CIA. L’encaixada de mans entre Rodolfo Llopis, l’històric dirigent del PSOE, i José María Gil Robles, dirigent de la CEDA, tots dos enfrontats durant la guerra, simbolitza el que va significar la trobada, precursora del que al cap de quinze anys s’havia d’esdevenir amb la Transició. Cosint-ho tot hi ha la figura immensa de Dionisio Ridruejo, l’antic totalitari que un bon dia, com diu ell mateix, va descobrir el que és obvi: que la democràcia liberal, social, representativa, és l’única forma política que pot garantir els drets fonamentals de l’home. El llibre és un aparador vist a través dels ulls d’en Marià Manent, que per a mi representa el símbol de la dignitat, la garantia que el procés a què assistim de la mà d’en Jordi és honest.

Del llibre del Dr. Amat se’n desprenen algunes reflexions sobre el nostre present, que miraré d’esbossar, tot i que no em puc estar de referir-me a alguns elements clau del llibre. En primer lloc la divisió fonamental que es produeix durant els anys del franquisme. Per una banda els que, després d’un esforç personal colossal, van ser capaços d’alliberar-se de la necessitat de posar el comptador permanentment a l’any 31, o 36. Vull dir els que van ser capaços de construir un projecte polític, de país, social, basat en allò que el país era en aquell moment, als anys 60, i el que volien que esdevingués. Per una altra banda, els que per posar el comptador a zero necessitaven fer-ho des del signe de la guerra; els que, no importa el bàndol, ja fos en Torcuato Luca de Tena o en Julián Gorkin, necessitaven ancorar-se en el passat per construir un present i un futur que necessàriament estava viciat pel pecat original del ressentiment.

En segon lloc el llibre posa de manifest que hi ha un punt de trobada decent i possible en la política espanyola, i per extensió catalana: és el de la democràcia social i liberal, el d’un centreesquerra que creu en la justícia social i en l’esforç individual, que creu en la dignitat de la persona, en el respecte a les institucions, en la lliure iniciativa, en la redistribució de la riquesa, en els serveis públics; en la concertació del que és públic amb el món privat.

En tercer lloc, i malgrat la bona voluntat de tothom, la dificultat gairebé insuperable per construir una Espanya plurinacional que sigui viable constitucionalment. L’Amat rebel·la que el terme comunitat autònoma té possiblement l’origen en les trobades prèvies i posteriors a Munic, i d’aleshores ençà sabem el que hem avançat.

En definitiva, La primavera de Múnich és una invitació a la reflexió sobre el nostre present. Perquè per a mi hi ha un paral·lelisme històric evident entre l’esperança i el fracàs de Munic descrit pel professor Amat i el procés català dels darrers anys. Catalunya ha viscut la seva primavera. El Procés, amb P majúscula, ha estat la primavera catalana. Tanmateix, en aquests moments assistim al que pot ser el final d’aquesta primavera. Els motius també són paral·lels als dels protagonistes de Munic: hi ha qui s’entesta a posar al damunt de la taula escenaris superats, rancúnies i tàctiques que ja no serveixen al nou paradigma. Molta intel·ligència de poquíssima volada dedicada a fer-nos mal entre nosaltres, en comptes de pensar generosament, i a l’engròs, en la construcció d’un projecte polític que abraci per fi totes les famílies social-liberals del país, des d’ERC fins a CDC, passant per una part del PSC i d’UDC. Incorporant-hi definitivament els independents que s’havien entusiasmat per Junts pel Sí, i que ara s’esllangueixen en diatribes partidàries que no miren més enllà de les eleccions de juny.

Encara som a temps de fer que la nostra primavera floreixi. Oblidem les velles sigles i fem que persones noves, fresques, amb idees i amb capacitat dirigeixin el país. Seguir el camí actual és trair la primavera catalana en què tants vam creure.

EDICIÓ PAPER 22/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF