El preu dels acords

La pregunta que s’han de fer els nostres representants polítics és quin ha de ser el preu del pacte amb l’Estat

La visita a la presó de Lledoners de Rosell, d’Álvarez i, darrerament, de Pablo Iglesias responia a un interès compartit: aconseguir el suport de l’independentisme als pressupostos generals de l’Estat. Les declaracions de Pedro Sánchez i d’alguns ministres sobre la no aplicabilitat del concepte de rebel·lió als fets de l’octubre de l’any passat no són res més que l’eco d’un escenari prou conegut: Espanya ve a Catalunya a salvar la conjuntura política. Ho hem vist abans. Moltes vegades. I moltes vegades els polítics catalans, des de posicions polítiques diferents, han decidit fer el que semblava que calia fer: treballar de cara a favor de l’estabilitat per consolidar l’Estat. El resultat d’aquesta col·laboració amb els governs alternants d’Espanya és coneguda. Comencem a tenir prou perspectiva històrica per saber què se’n pot esperar.

Quan no fa gaire setmanes el vicepresident del Govern de Catalunya, Pere Aragonès, sortia de la reunió amb l’Estat aconseguint que es tornés a parlar de recuperar amb deu anys d’endarreriment allò que les disposicions addicionals de l’Estatut reconeixien com a nostre, vaig sentir una enorme fatiga. Vaig imaginar l’escenari: una taula ovalada, la ministra somrient, amabilíssima, asseguda davant del nostre vicepresident, flanquejada per secretaris d’estat, i per col·laboradors que esdevenien menys somrients a mesura que estaven més allunyats d’ella. Són els que veritablement manen. No tenen cap necessitat de ser amables. Cap necessitat de somriure’ns. Cap necessitat d’agradar-nos. La seva vida no penja del pressupost. Són Espanya. El pacte que cerca la ministra no els afecta. Saben que si tot va bé, els catalans acabarem vinclant-nos. Ho han vist moltes vegades. De fet ho va descriure el ministre Borrell en una de les darreres aparicions públiques: els nacionalistes catalans gesticulen, però al final sempre acaben fent el que cal. Era una manera de dir que ens acabem venent. Els catalans som fenicis. Jueus. Som els que ens inflamem amb idealismes tumorals, per acabar punxant-los, nosaltres mateixos, amb un pacte d’estat (Majestic), per un tram de l’IRPF, per una garantia d’inversió. Per a alguns, un triomf polític. Per a d’altres, un plat de llenties. Així és la política, i així anem fent història.

Des de l’any passat, però, els temps històrics i polítics de Catalunya han canviat. La majoria política i social del país vol la independència. La reacció de l’Estat ha sigut brutal: repressió física, repressió policial, guerra jurídica i mediàtica. Presó, exili. I la impressió certa, constatable, que després del discurs del rei del dia 3 d’octubre, el consens de la Transició és mort per sempre.

La pregunta que s’han de fer els nostres representants polítics és quin ha de ser el preu del pacte amb l’Estat. No em refereixo a un preu pressupostari. Em sembla que atacar la qüestió des del punt de vista del pressupost és un error. El pressupost és un alçaprem valuós per pressionar. Però és inacceptable com a preu, donada la situació en què nosaltres mateixos, els partidaris de la independència, ens hem volgut posar. És el moment d’assumir la responsabilitat amb sentit històric, i amb sentit polític. Pactar pensant en els presos i en els exiliats, és un error. Bescanviar presos per pressupost és degradar definitivament els objectius polítics de l’1 d’octubre. És molt més que reconèixer que hem perdut la batalla. És acceptar definitivament les inacceptables condicions de l’adversari, precisament les que ens han dut al lloc on som ara. Si Catalunya és majoritàriament independentista, és perquè les condicions que ens imposen ens estrangulen. Ho és perquè el preu del consens, de la pau social, de la conllevancia, sempre el paguem els mateixos. No parlo de diners, sinó de viabilitat com a poble, com a nació. El preu dels valencians, el preu dels mallorquins. El preu dels catalans de França. El preu que ens converteix en una nació subalterna, si encara podem dir-nos nació. Bescanviar presos i exiliats per pressupost vol dir que renunciem als nostres objectius polítics, i que tornem a la casella de sortida del 79.

El preu de l’acord no pot ser la nostra renúncia. Ha de ser la seva. Són ells els que han de veure que, per molt derrotats i febles que ens vegin, encara sabem mirar per damunt del retrovisor autonomista, i que no hi ha res a fer amb la conjuntura actual. Vam anar a votar l’1 d’octubre convençuts que ho fèiem com un acte de sobirania. Si sortim de tot plegat esclafats per la nostra misèria política, per la jugada curta, per la nostra por, mai més no serà possible fer servir l’argument de “són ells els qui ens volen destruir”. El preu de l’acord esdevindrà la nostra destrucció política.

EDICIÓ PAPER 25/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF