De la precaució al projecte

En una frase memorable, el filòsof basc Daniel Innerarity descriu la malaltia fonamental de la nostra política: la precaució ha substituït el projecte. Quan més assedegats hauríem d'estar de projecte per sortir del cul-de-sac de la crisi, tan sols se'ns presenten les sortides de l'animal acorralat. Què són si no les proclames estèrils contra l'atur dels uns i dels altres? Vull dir les crides a les reformes d'alguns líders polítics que reaccionen a la situació amb, posem, ajustos a les cotitzacions a la Seguretat Social, que és com aquell que té un càncer i se'l tracta amb fregues; o les crides a la "lluita" contra l'atur d'alguns sindicats, poca cosa més que la traducció de la por de perdre la feina dels que en tenen; o les demandes de flexibilització dels mercats de treball fetes des d'Europa, l'FMI o algunes associacions patronals, absolutament, irresponsablement alienes al drama humà que significa la incertesa i la precarització de la vida.

Precaució, statu quo , sectarisme de classe, ideologisme; falta de visió, incapacitat per trobar solucions, irresponsabilitat... La falta de capacitat de resposta dels polítics, que al final som les persones cridades a resoldre la situació, ens posa al límit de la legitimitat, com ja vaig comentar ara fa quinze dies.

Només dotant-nos d'un projecte econòmic, social i polític renovat, estructuralment nou, ens en podrem sortir. Aquest projecte s'ha de fer en el marc institucional de la democràcia representativa, renovant a fons les estructures de generació i de repartiment de riquesa del sistema capitalista, a favor del sistema, bandejant-ne el que té d'atzarós i d'injust, i generant nous jaciments econòmics. Les necessitats hi són, el mercat hi és. Només cal posar-hi imaginació, esforç i voluntat. Mentrestant haurem de gestionar la transició del model exhaust actual, per tal que els més febles, i les persones no adaptables, puguin seguir treballant. Si no ho fem així, la precaució ens acabarà ensorrant a tots.

Quins sectors ideològics surten beneficiats del moment incert que vivim? Clarament els que s'oposen a la democràcia representativa, els que qüestionen les institucions democràtiques liberals, els que desitgen escapar del control públic, els demagogs de tot l'espectre polític.

Anem a pams: la indignació provocada per la crisi té molt a veure amb l'opacitat dels mercats financers i dels seus derivats (implosió immobiliària). El sistema financer esdevingué l'esperança de creixement per a uns polítics i uns governs mancats d'un pensament social fort, sobretot després de l'ensorrada del món socialista i totalitari. Tots hi estan implicats: governs de dretes, de centre i d'esquerres. Un president socialista va dir que Espanya entrava en plena ocupació, sabent que la plena ocupació penjava del fil de la titularització de les hipoteques. Immediatament van dilapidar recursos públics en treballs efímers que han fet més greu l'ensorrament general. La reacció del govern conservador és la de qui mira de tapar la fuita d'aigua que ens enfonsa amb un tap de suro, mentre a Europa estan fets un embolic. Alemanya, tan segura d'ella mateixa, fa veure que oblida la responsabilitat que té en haver induït els irresponsables països del sud a ser-ho encara més. Al final tot ens ha esclatat al carrer, en forma d'indignació, mentre l'FMI es dedica a donar lliçons tirant més llenya al foc, quan el que segurament hauria de fer és callar i mirar de comprendre què li passa al món.

La indignació de la nostra societat és pròpia de qui se sent atrapat. El problema es fa més greu quan algunes reaccions polítiques esdevenen histèriques. Ja sabem que la indignació és el menys polític dels sentiments, i per això em sembla trist que polítics, persones mediàtiques i estudiosos de la política, disfressats d'intel·lectuals soixante-huitards , es suquin extasiats en indignacions de saló que no duen enlloc més que a l'histerisme declamatori i al prime time . El grillisme , l'histerisme i l'histrionisme, no és exclusiu d'Itàlia. Més aviat tot el contrari. La política disfressada de religió, en qualsevol forma, és l'avantsala del totalitarisme. La democràcia necessita projectes. Cal reindustrialitzar el país, cal reforçar la societat. Cal recuperar, renovant-lo, el sentit de la redistribució del guany industrial. Cal renovar ciutats, infraestructures; cal que en creem de noves; cal que produïm energia neta per eliminar l'energia bruta; ens calen fàbriques de totes menes ara i aquí. Apostar pel projecte és desempallegar-nos dels totalitarismes que s'amaguen sota l'histerisme adolescent dels que s'aprofiten del dolor indignat de molts. Sí, ens cal un projecte nou.

EDICIÓ PAPER 24/03/2019

Consultar aquesta edició en PDF