'La pause'
Els Països Catalans travessen una crisi política amb conseqüències econòmiques i socials greus. No a l'inrevés. El fet que la nostra crisi hagi coincidit amb la crisi financera que afecta el món occidental fa més gran l'evidència d'aquesta crisi que ho pot arrossegar tot. La qüestió és com fer que la sortida de la crisi giri a favor nostre, i no en contra.
A la crisi política, financera, econòmica i social s'hi suma una altra crisi que també ens afecta durament: la crisi ideològica. Sense una idea clara de cap on volem dur el país és impossible fer política de qualitat. L'home del carrer es demana insistentment fins on hauran d'arribar els sacrificis, els esforços individuals i familiars permanentment convertits en sacrificis col·lectius per les veus oficials. Si tot plegat tan sols serveix per sortir del mal pas, i en sortir-ne tots plegats, llevat dels de sempre, en sortim més mal parats, els esforços tan sols hauran servit per reforçar les estructures més brutals del sistema capitalista. Si, en canvi, els sacrificis, correctament repartits, serveixen per sortir de la crisi amb un capitalisme de fons social que faci compatible la generació de riquesa amb un correcte i just repartiment per totes les capes de la societat, l'esforç haurà pagat la pena.
La barreja de les dues crisis, la nacional i la ideològica, combinades amb l'ensulsiada del temps de la febre d'or, ens ha posat en mala situació. Catalunya no va saber proveir el futur adequadament, malgrat que les dades eren clares: el colonialisme fiscal espanyol s'ha mantingut gairebé intacte des de la Transició, la desertització industrial ha generat un sobrepès d'economia volàtil, el procés de modernització i adequació de les nostres institucions ha xocat amb la incapacitat del Parlament i dels governs, en tots els àmbits, per definir un camí propi, adequat a les nostres necessitats i ambicions. O dit per activa: cal que el país redescobreixi el potencial industrial que atresora i cal que aposti pels nous pous sectorials, sobretot per l'economia de la regeneració energètica i per la transformació de les indústries clàssiques en indústries d'alt contingut social; cal que les institucions es desempalleguin d'una vegada del llast cultural de la vella administració hispànica, lenta, hiperburocratitzada, parcial, centrípeta i immobilista.
Calen, per tant, nous capitans d'empresa disposats a comprendre quin és el signe dels temps, i nous capitans per a les nostres institucions, que sàpiguen combinar novetat amb arrelament en el model social i econòmic europeu nascut de la postguerra mundial.
L'alçaprem ideològic sobre el qual proposo que construïm el futur és el de la reconstrucció moderna del capitalisme social i redistributiu, meritocràtic però al mateix temps garantista, d'encuny europeu. Si la crisi ha de servir d'excusa per desballestar tot això, m'apunto a la desafecció que generen les mesures draconianes que s'implanten per passar la maltempsada. Si en canvi la crisi ens ha de permetre enfortir la xarxa de suport social que entre tots podem bastir, des de treballadors assalariats, passant per autònoms, petits i mitjans empresaris, funcionaris i gran empreses, aleshores tot plegat haurà pagat la pena.
Si l'horitzó és compartit, Catalunya pot sortir-ne, n'ha de sortir nacionalment reforçada. Aquest horitzó, que estic convençut que és majoritari al nostre país, ha d'emmarcar-se en una pausa , a l'estil de la que va proposar el vell primer ministre del Front Popular francès Leon Blum l'any 1937. Una pausa amb la perspectiva d'una sortida compartida per tothom. Els sindicats nacionals, les associacions empresarials nacionals, els partits amb mentalitat nacional, tots junts treballant per un horitzó comú que permeti, mentrestant, establir una pausa, en la implantació de les reformes necessàries, compartida per tots.
Blum va ser capaç d'introduir una gran agenda social alhora que pactava amb el comunista Thorez (el polític que va dir als seus que cal saber tancar una vaga) i amb les associacions empresarials la pausa necessària per sortir de l'atzucac en què França estava. Van ser l'agenda internacional, els radicals, els trotskistes i l'extrema dreta els que van engegar el projecte a dida. El que va passar després és ben conegut de tothom.
Nosaltres, els polítics, els representants socials i econòmics, els intel·lectuals catalans d'avui, tenim l'obligació de donar-nos una treva, una pausa política i social sobre la base d'un gran acord nacional que ens presenti un futur compartit i compartible per la gran majoria. Un acord nacional que posi damunt la taula l'horitzó majoritàriament compartit sobre el qual haurem de decidir el nostre futur.
