30/09/2018

La nostra plaça Tahrir

4 min

L’altre dia vaig rebre carta d’en Joaquim Forn des de la presó de Lledoners. Si la distància posa a prova l’amistat, en el nostre cas es pot ben dir que mai com en aquests darrers mesos havíem valorat prou aquest do. La connexió és més forta que mai. A la carta en Joaquim seguia una conversa que fa temps que tenim enfilada sobre la falta de compromís dels bisbes catalans amb els presos polítics. Només el bisbe de Solsona ha pres la iniciativa de visitar-los. Els altres s’ho miren des de la sagristia. En Joaquim acabava la carta amb la cita del salm 90, versicle 24, un salm directament adreçat als bisbes catalans: “¿Us podeu avenir amb un tribunal corromput, que inventa delictes en nom de la llei?”

Avui celebrem un any de l’1 d’Octubre, i ho farem cada any a partir d’ara, fins que assolim la independència. L’1 d’Octubre és el dia de la llibertat. És la nostra plaça Tahrir. La nostra presa del Palau d’Hivern. El dia 1 d’Octubre és la Bastilla, l’entrada a Jerusalem dels catalans del segle XXI. Si les imatges del dia 1 d’octubre del 2017 ens commouen, és perquè la majoria de nosaltres, independentistes o no, vam sentir la necessitat de participar de la jornada de dignitat que aquell dia va representar. En viurem molt de temps. I està bé que sigui d’aquesta manera. No celebrem el dia per perdonar, ni per deixar d’oblidar. Ho fem perquè fa un any, objectivament, ens vam saber més poble, més un sol poble que mai. Fa un any vam saber que no calia que ningú ens cridés al front. Hi vam anar convençuts que al peu de les urnes hi defensàvem un país millor, més just i més digne.

El dia 1 d’Octubre és el dia del compromís. És per això que crida tant l’atenció que hi hagi qui, atorgant-se el títol de pastor, hagi decidit girar l’esquena al seu poble. El llibre Escrits de presó d’en Joaquim Forn esdevindrà un clàssic. El llegirem anys a venir com el testimoni d’un polític honest, intel·ligent, amb sentit de l’humor, bo i amb ambició. Però sobretot d’un home compromès amb una idea de país inclusiu i obert. La monstruositat de la presó es fa inassumible quan hi pensem. La indiferència davant de la presó i de l’exili és complicitat. El silenci és complicitat. La condescendència és complicitat. El “jo ja us ho deia” és cinisme.

L’1 d’Octubre ens ha de fer memòria de la força de la unitat. Ara que la política de partits sembla més fragmentada que mai en el camp de l’independentisme, és el moment de reclamar amb més contundència que mai la unitat de tots els sobiranistes. És el “President, posi les urnes” d’aquest moment polític. L’1 d’Octubre tothom sabia per què era davant del col·legi electoral. Com a la manifestació de l’11 de Setembre. Partits i aparells dels partits: no hi ha res més patètic que mirar de privatitzar amb sigles l’onada de la independència. ¿Quan ens faran el favor de sorprendre’ns, els nostres polítics, deixant les sigles de banda i presentant candidatures unitàries que responguin al desig majoritari del poble de Catalunya? No fent-ho donen ales als nostres adversaris. No fent-ho traeixen l’esperit de l’1 d’Octubre, el fan petit i mesquí.

L’1 d’Octubre va ser el dia de la intel·ligència col·lectiva i del pla d’acció. Primer preguntem-nos què volem. Després preguntem-nos com ho farem. Sense el com, no hi ha resultats. Aquesta és l’altra gran lliçó del dia 1 d’octubre de l’any passat, que avui hem de reviure esperançadament. L’esperança és l’altre fil conductor de l’1 d’Octubre. Fa un any just els agents de la policia espanyola descarregaven la porra violentament contra persones indefenses a la porta de l’Escola Dolors Monserdà-Santapau de Barcelona. El seu gest de violència extrema era el gest de la impotència. Cada cop, cada insult, cada ferida que ens van fer ensorrava definitivament els qui l’havien enviat. Ells, la violència. Nosaltres, la democràcia. He imaginat molts cops la trobada amb ells. Tinc la seva cara gravada a la retina. Vam estar molt a prop els uns dels altres. L’únic argument era la porra, la desesperació. Espanya no proposa. Només reacciona a base de mitges paraules, repressió i mentida. El policia destrossant una escola amb un mall n’és la representació més justa. No només és culpa d’ell, sinó dels qui, servint-se’n, van mirar de tapar la boca de la voluntat dels catalans. Després d’un any les lliçons estan apreses. Falta que alguns perdin la por de desprendre’s de les velles sigles. En Joaquim ho ha fet. Falta que alguns altres perdin la por de dir les coses pel seu nom i que per fi honorin el títol de pastor. Nosaltres seguirem anant al front, perquè no només hem perdut la por sinó que estem farcits d’esperança. Com diu el salm, no ens fan por ni quan atempten contra el just.

stats