19/12/2011

Una idea d'injustícia

3 min

El llibre d'Amartya Sen The idea of justice comença amb un prefaci magnífic, com tots els d'aquest premi Nobel i premi Catalunya. Fa així: "En el petit món en què els infants tenen la seva existència, diu Pip a la novel·la Grans esperances , no hi ha res tan ben percebut ni tan ben sentit com la injustícia. Em sembla -diu Sen- que Pip té raó: recorda vivament després de la seva trobada humiliant amb l'Estella la coerció capriciosa i violenta infringida sobre ell, quan era petit, per la seva germana. El que passa -segueix Sen- és que la forta percepció d'injustícia manifesta també s'aplica a les persones adultes. El que ens mou no és tant adonar-nos que el món no acaba de ser just del tot, cosa que ben pocs de nosaltres esperem, d'altra banda, sinó que hi ha clarament injustícies reparables que ens afecten i que nosaltres volem eliminar".

Parlant del cas entre Catalunya i Espanya, el meu article d'aquesta setmana podria acabar aquí. La injustícia de veure com es posa en risc el nivell assistencial d'un dels millors sistemes de sanitat del món per culpa del problema amb Espanya; la injustícia de veure com cal retardar el pagament dels sous dels servidors públics per culpa dels incompliments espanyols; la injustícia de veure com cal retardar el pagament a proveïdors que han fet la feina, per culpa de la poca importància que alguns governants espanyols donen a la paraula donada; la injustícia de veure com dia sí dia també es posa en perill l'existència del país, i s'atempta contra el nostre sistema d'ensenyament per fer impossible que Catalunya sigui un sol poble ja que ens volen febles, dividits, trencats... Tanta injustícia ens empeny a la indignació, però també a la intel·ligència, no fos cas que la indignació ens privés del sentit polític.

El colonialisme espanyol té les arrels profundes en una manera de concebre l'existència mateixa d'Espanya: el dret de conquesta, que permet actuar sobre els territoris i les poblacions conquerides amb impunitat i fins i tot girant els arguments colonials en contra de qui els pateix, és a la base d'aquest sentit polític. La seqüència de l'expulsió dels àrabs de la Península i la continuació de les campanyes militars a Amèrica van definir una manera de fer que acabà repercutint en la construcció de valors, de prelació de funcions socials i de determinants culturals. Honor, hidalguía , el treball com a maledicció o cosa d'enzes... En Vicenç Villatoro ho ha descrit meravellosament en discursos i assajos. Així es fa un imperi basat en l'or i l'argent procedents d'Amèrica. I així es fa un estat pretesament modern a partir dels fons alemanys i de l'espoli dels Països Catalans. Un espoli econòmic i la conversió en una mena de femer moral i paisatgístic d'una part important de la costa del nostre país. El temps més pròsper des de Felip II que va preconitzar Aznar no era altra cosa que l'efecte de l'or europeu i català que omplien les bosses d'administracions improductives, reproduint el ja conegut model del Plan Badajoz. Una catàstrofe.

La baixesa moral definitiva ha estat la manera com Espanya ha tractat Catalunya aquests darrers temps. "Els hauria de caure la cara de vergonya", ha arribat a dir un home tan ponderat i intel·ligent com el conseller Mas-Colell. Doncs no, no els cau la cara de vergonya perquè estan programats perquè no els caigui.

Ara cal preparar bé el temps que ha de venir. No ens en sortirem sense un gran acord patriòtic a favor del que és clau: preservar els nostres interessos nacionals, que no són els interessos nacionals espanyols. Començar pels diners que són nostres i acabar per la llibertat nacional, la que ha d'assegurar que mai més no depenguem de la injustícia dels altres. Sense una estratègia política generosa per part de tothom no ens en sortirem. Fer-ho comprendre és clau per a persones que fins ara s'ho han mirat de lluny, com si tot plegat fos cosa d'un altre temps... o d'un altre partit.

La gestió d'aquesta injustícia requereix que l'acord patriòtic esdevingui central en la política nacional. Ens hi va tot: la dignitat individual de jubilats, escolars, mestres, metges, mecànics, mestresses de casa, empresaris... Ningú no en resta fora. D'aquí que la lluita contra la injustícia a què estem sotmesos esdevingui una qüestió de caire cívic. Són les injustícies reparables de què parla Amartya Sen, les injustícies que sabem que poden ser reparades i que si no ho són és perquè no ens hi hem posat a fons. Moltes vegades la lluita no comença contra els altres sinó contra nosaltres mateixos, individualment, contra les nostres pors i els nostres prejudicis. Ens hem de desempallegar del camí fet per encetar-ne un de nou. Ens hi juguem massa per no deixar-los de banda per guanyar la injustícia.

stats