Abans de les eleccions

La qualitat de la campanya electoral a les eleccions espanyoles ha estat baixa. Hi ha qui diu que cada cop van més avall. No n’estic segur. Si agafem les valoracions de les campanyes anteriors veurem que els comentaristes es queixen sempre del mateix: falta d’idees, atacs personals, insults, manca de propostes clares. El cert, però, és que el panorama polític s’aclareix. Som en una onada electoral que canviarà l’escenari polític a Barcelona, Catalunya i Europa. M’interessa fer la reflexió des del punt de vista català, per comprendre fins a quin punt el nostre espectre polític, i com a conseqüència el nostre sistema de partits, s’ha consolidat del tot en la diferència respecte a l’espanyol, i com tanmateix hem d’aprendre a sumar, renunciant a la unitat. El sobiranisme té al davant la possibilitat de seguir sumant, amb els papers dels protagonistes canviats. Aprendre les lliçons del moment ajudarà a arribar a acords més clars, menys lligats a l’emoció i més al cervell. Acords més polítics, per tant.

El primer aprenentatge és que Catalunya segueix essent majoritàriament autodeterminista, tot i que amb matisos. El canvi més important és el provocat per la intel·ligent deriva d’ERC, esdevinguda pal de paller de la mesocràcia nacionalista: avui ERC és més CiU que el PDECat o que JxC. També amb matisos, esclar. Esquerra Republicana és un partit més escorat a l’esquerra que CiU, però és que també la societat catalana es vincla cap a aquesta banda, sense deixar el centre. La proposta que encapçala Oriol Junqueras ha ofert la possibilitat de sortir de l’emoció pura, una emoció de què altres formacions fan un abús excessiu, prepolític, i s’ha situat en el marc mental de la utilitat per sortir del cul-de-sac actual. En el camp del sobiranisme la claredat del camí a seguir és fonamental. El país ja no dona per a més conills trets del barret, i cal tornar a posar els peus a terra, ja sigui a Barcelona o a Brussel·les. La legitimitat independentista està guanyada. El que cal és gestionar-la en el dia a dia, sense renúncies, i sense purismes.

La segona lliçó, o aprenentatge, té a veure amb els nostres veïns espanyols, units en la batalla contra la voluntat majoritària dels catalans. Allò que els ha unit, no importa el color polític, ha estat negar el dret de la majoria dels catalans a negociar (ja no dic decidir) en pau el seu futur. Només Pablo Iglesias ha fet una crida a parlar. No sabem sota quines condicions. Com a mínim, però, Iglesias ha parlat igual a tots els racons d’Espanya sobre el cas català, i això és d’agrair. El PSOE, com sempre, comença sonant més o menys correctament però acaba traient l’ànima borrellista, la que s’ha anat imposant de manera decisiva històricament. El nou PP, empetitit per un lideratge que simpatitza sorprenentment amb el ridícul, encapçalat a Catalunya per una representant genuïna del señoritismo més desfermat, ha deixat camp obert al populisme ultra de Vox, del qual Rivera, no ens enganyem, és l’ariet que obre el camí. El que ha definit els discursos ha estat el mentir sobre Catalunya. Dir-la cada vegada més grossa. Si aquesta gent fos patriòtica, vull dir patriòtica espanyola, que no se’m malinterpreti, mirarien de bastir un conjunt de propostes que els vinculessin als milions de catalans que com nosaltres hem decidit que no volem ser espanyols perquè no ens volen tal com som sinó com ells voldrien que fóssim. Atraure, cosir a base d’expulsar perquè es té la força, perquè es pot apel·lar a la por, als tribunals, a la presó... quin sentit té? Ser patriòtic perquè el patriotisme que es gasta es relaciona directament amb els nivells de testosterona, a l’estil de Queipo de Llano, és de ximples. En canvi, ser valent, ser clar, ser franc, obrir-se al diàleg, això sí que és patriòtic. Apostar per sortir de l’atzucac, sortir dels tribunals, sortir del llenguatge de l’invasor, de les mentides, dels insults, això sí que seria innovador. ¿Potser l’elector espanyol no està preparat? Potser no. Ara, ¿hi ha algú disposat a saltar-se el guió? ¿Hi ha algú disposat a treballar per cosir, renunciant a expulsar, acceptant la realitat catalana tal com és? Estic segur que gairebé no hi ha ningú, ni intel·lectuals, ni periodistes, ni sindicalistes, ni empresaris.

El govern espanyol que sorgirà de les darreres eleccions té l’obligació de fer un gest patriòtic, però no té ni el coratge, ni els valors, ni la força que li permetin fer-lo. Davant d’aquest panorama, la tercera lliçó és clara: cal que el sobiranisme, vertebrat al voltant dels més forts, dels que tenen les idees més clares, ofereixi un camí nou. L’actual s’està esgotant. Tant Barcelona com Europa són a tocar. Que no se’ns escapin.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF