Entre els derrotats de la Terra

Aquest any en farà seixanta de la carta que José María Díez-Alegría va enviar a José María de Llanos per demanar-li que disposés del seu temps: “Yo quiero ayudarte en lo que pueda. Dime si te sirvo para algo ”. En Llanos va respondre que sí, que aquella Setmana Santa de 1956 havia de dirigir uns exercicis espirituals i que, per tant, s’havia d’absentar d’El Pozo del Tío Raimundo, per la qual cosa acceptava l’oferiment que li feia el seu col·lega.

Avui els noms de José María de Llanos i José María Díez-Alegría no diuen res a pràcticament ningú. Tots dos jesuïtes, tots dos crescuts en famílies que van tenir papers rellevants donant suport als rebels feixistes i al general Franco durant la guerra i la postguerra. En José María de Llanos amb dos germans assassinats per escamots anarquistes, a Madrid, al començament del conflicte. En Díez-Alegría amb dos germans militars, veterans de la División Azul, membres de l’estat major franquista. Tots dos molt ben connectats amb les més altes esferes del règim. El que en Llanos era cor, empenta, potència personal, desmanegament espiritual i generositat física fins als límits, en Díez-Alegria era equilibri i charme : professor d’ètica a la Facultat d’Alcalá de Henares, rector d’estudiants de filosofia, amic dels acudits i del sentit de l’humor. Dos jesuïtes influents, reconeguts, de famílies amb xarxa... que als cinquanta anys decideixen passar-se al fang dels immigrants més deixats de la mà de Déu i s’hi barregen fins a convertir-los en la seva raó de viure.

En ple franquisme, protegits pel seu prestigi i pel pes del compromís personal i familiar amb tot el que el règim representava, salten la tanca i prenen partit pels derrotats de la terra. Ho fan desfent els nusos que els lligaven al que eren socialment, tanmateix aferrats a la seva fe, i als seus principis. José María de Llanos aconsegueix que El Pozo esdevingui un focus d’esperança enmig del desbaratament humà que és el suburbi. L’estat franquista, en fallida moral permanent, no fa res per frenar els propietaris rurals que venen il·legalment parcel·les dels camps de conreu dels voltants de Madrid als jornalers de Ciudad Real, Jaén, Càceres, Badajoz, Còrdova, que pugen a la capital fugint de vides sense destí, privats de tot. En aquestes parcel·les de dotze per sis metres hi ancoren la vida. Els dos jesuïtes s’arremanguen i no només denuncien, sinó que hi posen el coll.

En Llanos i en Díez-Alegría no eren uns ingenus. Sabien que no n’hi havia prou amb el testimoni, que no n’hi havia prou amb la tasca de caritat i de construcció d’una comunitat, com la que van fer. Calia estructurar una solució que fes possible que la misèria no esdevingués invisible als ulls de la societat. I en la mesura de les seves possibilitats van fer servir la influència, fins a exhaurir-la.

El premi Català de l’Any concedit a Òscar Camps és un reconeixement a aquests herois de l’exemple. Els Pozos del Tío Raimundo d’avui són a les portes d’Europa, a les portes del Primer Món. La gent que s’acosta a les portes d’Europa ho fa amb la fam d’esperança i de futur amb què ho feia la gent que sortia dels latifundis andalusos i embarrancava al fang dels afores del Madrid o Barcelona dels anys cinquanta. La pulsió del compromís que va moure Òscar Camps és la que ens hauria de fer moure a tots plegats. Sense perdre de vista que, un cop llançat el salvavides, no n’hi ha prou dient que tothom és ben rebut, sinó que cal cercar solucions de caràcter estructural i realista. No hem de ser ingenus: la solució definitiva no és el campi qui pugui. Ara, segur que tampoc no és tancar els ulls, amagar el cap sota l’ala; no és tancar les portes, com si fent-ho deixéssim el problema al carrer i ens en poguéssim desentendre.

No sé qui és Òscar Camps. En vaig veure un reportatge no fa gaire, i dijous vaig seguir el discurs que va fer davant del públic que omplia el Teatre Nacional. Parlava sense afectació, sense donar lliçons. Parlava com aquells jesuïtes compromesos que vam conèixer durant els anys setanta, homes del Concili que empentaven els seus alumnes a esdevenir “ hombres para los demás ”, seguint l’exhortació de Pedro Arrupe. Quants polítics no se’n van fer aleshores, o una mica més endavant, empesos per aquesta vocació de servei?

L’Òscar Camps parlava des de l’exemple i amb l’exemple. Amb una ideologia més nascuda en el cor del servei que en els fulls d’una tesi doctoral, o d’un conjunt d’idees manllevades d’algú altre. “ Dime si te sirvo para algo ” va ser la pregunta que li va fer Díez-Alegría a Llanos quan es va decidir a prendre partit pels que patien més. L’Òscar Camps es va acostar a Lesbos amb una pregunta similar, n’estic segur.

EDICIÓ PAPER 30/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF