Per molts anys, Oriol!

Una de les primeres decisions que vaig prendre quan vaig ser nomenat tinent d’alcalde d’Hàbitat Urbà va ser anar a veure l’Oriol Bohigas per proposar-li que esdevingués president del consell assessor de la tinença d’alcaldia que volia crear. No va trigar ni dos segons a dir-me que sí. L’Oriol i jo ens havíem conegut per la via de la literatura. Havia llegit alguna de les meves novel·les, i jo havia tingut la sort que me les comentés en entorns de confiança familiar. Confesso que per a mi, pertanyent a la generació a cavall entre les generacions de l’Institut d’Escola i els joves que van néixer en plena Transició, l’exemple dels Bohigas, Cahner, Manent, Castellet, Molas, l’exemple de la generació del 62, per dir-ho d’alguna manera, tenir la sort de poder-hi parlar per comentar la seva literatura, era un regal. L’Oriol assoleix la dimensió real del que s’ha proposat durant la vida en els seus escrits. Ja em perdonaran els que hi entenen, però més enllà de l’arquitectura i de l’urbanisme, el més important que ha fet l’Oriol ha estat deixar-nos algun miler de pàgines que ens serviran, anys a venir, per copsar l’evolució cultural del nostre país durant els darrers seixanta anys. Perquè un país, una nació, és una cultura, i sobretot una cultura escrita.

La decisió de conformar el consell assessor va anar seguida d’una voluntat compartida per tots dos: havia de ser un consell representatiu de tota la societat barcelonina. El criteri havia de ser el de la capacitat, el de la solvència i el del compromís reconegut amb el conjunt de la societat. Així van sorgir noms com els de Joan Majó, Ramon Folch, Carles Ferrater, Enric Massip o Andreu Veà. Noms que són importants pel que fan i són. En aquest consell hi havia els ecos d’aquell consell de redacció de Serra d’Or en el qual s’asseien junts el mateix Bohigas amb en Cahner, Lluch o l’enyorat Manent. Un espai de reflexió activa, orientat a l’acció i a l’excel·lència, amb tots dos ulls oberts al món.

Oriol Bohigas representa la voluntat cosmopolita de la Catalunya que mirava de desempallegar-se del veritable triomf del franquisme: l’autarquisme cultural, el menfotisme sociològic, l’entotsolament panxacontent de mentalitat petitburgesa. Una voluntat de cosmopolitisme desacomplexat no compartida per tothom perquè, en molts casos, posava en evidència els límits d’una cultura nacional massa justa i massa tancada en ella mateixa. Ell, en canvi, amb el punt de fatxenderia simpàtica que dóna la classe social a la qual pertany, amb un bagatge cultural fet a cop de lectures, de reflexió i d’intuïció, i amb unes ganes evidents de fitar els temps de canvis que li havien tocat viure, es va llançar a posar el dit a la nafra del pitjor mal dels catalans: el patanisme conformista. Patanisme que es traduïa en males maneres de fer ciutat, males maneres de fer cultura, males maneres de fer política. Ho va fer amb tanta força que a vegades els arguments ho eren més pel to i pels desplantes que no pel gruix de les mateixes argumentacions. Però en tot cas, l’estratègia va donar fruits, i cal dir que l’Oriol se’n va sortir: va dir i va fer. L’Oriol, una ànima política en el sentit més rodó del terme, va optar per baixar a l’arena, perquè només a l’arena és possible posar a prova el que diem que s’ha de fer.

Queda per a nosaltres analitzar fins a quin punt el que ha dit i el que veritablement ha estat capaç de fer té prou força per acabar de generar l’escola que Barcelona i Catalunya necessiten per projectar-se al món. Un dels fets que més sorprenen és que a les biblioteques de les universitats més importants de la Terra és possible trobar textos, posem, de Castells o de Borja, però és molt difícil trobar-hi textos del nostre millor escriptor i divulgador en el camp de la cultura i de la ciutat. El repte que tenim és traduir-lo, i fer-ne una lectura crítica (a la qual ens ajudaran edicions com la de l’Ignasi Aragay, tot just publicada) a la llum del que en Jordi Amat tan bé explica a El llarg procés: l’existència d’un catalanisme progressista que, a través d’eines com la col·lecció d’assaig Llibres a l’Abast, mirava de posar-se al dia acceptant els reptes immensos de Catalunya i, per tant, de la Barcelona del seu temps.

L’Oriol, més enllà de la seva tècnica depurada per posar els pèls de punta a les tietes del país, ens exigeix excel·lència, esperit crític, compromís i ganes de fer. Avui d’altres han de recollir el seu testimoni d’assagista. D’altres han de fer el paper dels Llibres a l’Abast. D’altres han de vertebrar un catalanisme que superi les estretors mentals del nostre temps. No cal buscar gaire per trobar noms nous que, molt aviat, ens hi faran veure més clar.

EDICIÓ PAPER 15/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF