De populismes i esperances
No fa gaire dies la cap de la policia metropolitana de Londres va advertir de les dificultats associades al Brexit, en relació a la seguretat. El fet que el Regne Unit surti de l’Europol, va dir, farà més vulnerable el sistema de seguretat britànic. En va donar explicacions precises i convincents. El que feia no era res més que il·luminar les conseqüències d’una decisió estrictament política. Al cap de poques hores, la primera ministra, Theresa May, feia unes declaracions emfàticament contundents que miraven de desmentir la cap de la policia londinenca. May va dir que mai no permetrà que el Regne Unit esdevingui més vulnerable, ans al contrari, a partir del moment del Brexit, va dir, el Regne Unit serà més segur que mai. No va explicar com, ni va contradir ni un sol dels arguments de la cap de la policia de Londres. La retòrica de la primera ministra, que sonava buida, poc elaborada, i morosa, contrastava amb la tranquil·litat esclafant de la policia. Aquest contrast entre els fets, les decisions i l’assumpció de les seves conseqüències, em va fer pensar en la deriva del conservadorisme europeu. Crida l’atenció la incapacitat per bastir un conjunt de polítiques clarament falcades en un ideari conservador i liberal, que responguin a les necessitats d’una població propera a aquest àmbit ideològic. Si ni en matèria de política policial una ministra 'tory' no és capaç de donar cap mena de seguretat, més enllà d’una retòrica poc creïble, és que ja no té pràcticament res a oferir en aquest camp, que per altra banda li hauria de ser tan propi. I quan no es té res a oferir, la gent, el votant més proper, comença a cercar en altres espais.
A l’esquerra hi passa quelcom semblant: posem el cas d’un alcalde que, amb la bandera de l’esquerra alternativa i l’igualitarisme 'tout court', es va presentar amb un eslògan per posar les coses a lloc en matèria d’habitatge, en matèria d’igualtat, i al cap d’un temps de fer la feina, les coses segueixen exactament on eren, si no pitjor. Això ha passat i passa gairebé arreu. La reacció de l’alcalde, n’hi ha exemples per tot, és la de buscar culpables externs, més enllà de la seva incapacitat, política i de gestió. El cúmul d’obvietats, de llocs comuns i de proclames pseudosocials que només serveixen per als (escassos) convençuts, al marge de no solucionar res, llancen la gent, sobretot la seva, a buscar en altres espais.
L’ascens del populisme a Europa, al món, respon a aquest procés: conservadors, socialistes incapaços de llegir adequadament els temps, l’evolució de la societat. Incapacitats per al canvi, ancorats en entorns professionals i intel·lectuals que no saben què fer davant dels canvis tecnològics, davant de la competència d’altres regions del món que desconeixen, o que tan sols coneixen superficialment.
Com és possible fer política, avui, sense saber què és, com és, com evoluciona el món àrab? Atenció, no el món àrab que ens arriba a través dels filtres habituals, sinó el món àrab real. Com és possible fer política, avui, sense comprendre quina és la potència inabastable de la Xina i del món oriental en general? Sense haver aprofundit en realitats com Singapur, Hong Kong, Shenzhen, Canton; sense saber què és, com és, la fàbrica índia, i la potència i els reptes als quals s’enfronta la democràcia més gran del món? Com podem, des d’Europa, dir res que vagi més enllà de les quatre coses que sentim dels nostres tertulians habituals?
No vivim en un racó de món. Formem part dels corrents històrics de la humanitat. Europa sembla voler-s’ho negar. Fent-ho posa en perill l’assoliment més important de la nostra història col·lectiva: la generació d’un espai de llibertat individual i col·lectiva, incomparable. Els que a dreta i a esquerra es carreguen la democràcia liberal europea, amb fets, o senzillament per omissió, són els responsables del creixement de propostes que, elles sí, obertament, estan disposades a carregar-se el millor que som, i que tenim.
Catalunya ho ha de tenir present. L’aposta crítica de l’independentisme per una Europa oberta, conseqüent amb els principis de lliure mercat, d’equitat, justícia i igualtat, ha de ser descarada. Siguem conscients que miren de barrejar-nos amb els que ens volen aniquilar. La nostra és una esperança amb fonament. Tranquil·la, sòlida. Democràtica. Transigir amb els que reneguen de l’Europa democràtica, social i liberal, per malament que estigui, és tancar la porta a les possibilitats que tenim de reeixir. El cicle electoral que s’obre aquest any que tot just comença serà un bon moment per veure quina és la capacitat de la nostra política per demostrar que l’esperança fonamentada s’imposa a l’esperança desesperada.
