17/09/2012

Trenta-cinc anys

3 min

Han passat trenta-cinc anys entre les manifestacions de l'Onze de Setembre del 1977 i la de dimarts passat. El crit d'aleshores era "Llibertat, amnistia, Estatut d'Autonomia". El clam de l'altre dia era "Independència". En contra del que diuen els mitjans espanyols, i en contra del que pensa alguna gent, aquest canvi de clam no respon a anys d'adoctrinament nacionalista a les ikastoles catalanesques. Tampoc no respon a una conjuntura desfavorable, a un moment baix dels catalans. Seria com dir que els catalans i les catalanes som una colla d'immadurs manipulables. Res més lluny de la realitat. Vista amb un punt de distància, la manifestació respirava obertura de mires, joia de compartir, ganes de futur, diversitat i color. Ni secta, ni conjuntura; sí, en canvi, un gran consens. Un consens nou, un nou centre polític que deixa els extrems per als que no creuen en el dret a l'emancipació nacional de Catalunya, i per als que no volen exercir-lo perquè estan millor dins de l'Espanya que ens nega. Ara els extrems són ells.

Els consensos acostumen a respondre a processos llargs, que fan solatge entre les persones en el si de les converses familiars, als llocs de treball, en la soledat de les reflexions dels que han de prendre decisions, en la desesperació dels que no se'n surten, en els dubtes dels que han de triar entre els camins que ofereix la vida. El consens independentista sorgeix del convenciment majoritari que la diagnosi de l'any 1977 era errònia: l'Estatut d'Autonomia no garantia la pervivència de la nació. No parlo d'una nació-entelèquia, sinó de la Catalunya ideal de convivència i de qualitat de vida, lloc físic i lloc espiritual on desenvolupar les nostres vides en igualtat de condicions a la resta de nacions de la Terra. L'any 1977 estàvem condicionats pel consens generat per la Transició i pel record difús del somni frustrat de la República. ¿Recordeu com les banderes catalanes anaven flanquejades en moltes ocasions per banderes tricolors? Era la combinatòria teòricament perfecta: Catalunya integrada en una Espanya nova. Hi havia trampa. Primer perquè no hi va haver somni republicà. La guerra ho va condicionar tot. Després perquè qualsevol cosa era millor que el desastre del dictador. La Transició naixia confonent-nos, fent-nos creure que la diagnosi correcta era la de l'encaix tranquil en una Espanya que per fi comprenia que tot ho havíem de fer junts. No era cert. El somni era només català: ells seguien en el pecat original, pensant que els catalans som seus, però que no som dels seus. El derecho de conquista a la civilitat. Des del 1977 Espanya ha mirat de desdir-se del consens constitucional engegant a dida tota possibilitat de construir res junts. El moment àlgid del procés el vam tenir durant els governs Aznar i Zapatero, quan va quedar clar que no hi havia camí. D'aleshores ençà Espanya s'ha dedicat a negar l'evidència amb arguments falaços. Em refereixo als editorialistes, intel·lectuals, persones influents de l'Estat que han comparat els nostres arguments objectius, lògics i justos, als arguments dels nazis. Em refereixo als economistes, juristes i polítics que han amagat la veritat i que ens han acusat d'insolidaris i de no estar a l'altura de la resta dels espanyols... Qué bonita seria Cataluña sin los catalanes ...

Els últims trenta-cinc anys han donat la raó als vells independentistes amb qui vam començar a militar fa gairebé els mateixos anys. També han donat la raó als nacionalistes que van optar per sumar tothom al país. Dimarts passat es manifestava gent de tota mena de cognoms i de tota mena d'arrels familiars. Compartim un somni comú, ancorat en un futur sota el signe de l'emancipació. La raó del catalanisme és haver construït un sol poble, tots junts, sense exclusions. Cap dels nostres fills no entendria que ara no féssim el que cal fer per caminar plegats cap a l'exercici dels nostres drets col·lectius. Ens hi va alguna cosa més que l'orgull compartit, prou important, com s'està veient. Ens hi va la possibilitat de seguir construint una societat justa, digna, forta i orientada al bé comú. Havien pensat que això ens ho podia donar una Espanya renovada, però es van equivocar. La llibertat, l'amnistia i l'Estatut d'Autonomia responien a una lògica caduca, com s'ha anat veient, que ens ha dut a l'explosió conscient i madura d'enguany. Ara són ells els que hauran d'acceptar l'evidència: el poble català ha perdut la por. Ells passaran per un procés dolorós, segur, però necessari. Han de madurar. Seria bo que fos un procés ràpid, per no perdre temps innecessari. Nosaltres sabem què som i què volem. Ells, no n'estic segur. Se n'hauran d'anar convencent. Tenen feina.

stats