21/11/2011

Temps de parlar clar

3 min

Una de les persones que tinc més a prop, i una de les que més admiro, em va explicar aquesta història no fa gaires dies: "A casa som vuit germans, i malgrat que hi ha una certa diferència d'edat entre tots nosaltres, el pare sempre ens va fer anar junts a tot arreu. Era un home que imposava, i que valorava la unió de la família per damunt de tot. Ens vam anar fent grans i de mica en mica les diferències d'edat es van anar convertint en diferències en la vida. Als uns les coses ens anaven més o menys bé, mentre que als altres les coses se'ls torçaven... Jo vaig poder estudiar una bona carrera, vaig obrir despatx i fins i tot em vaig atrevir a posar un negoci relacionat amb la construcció, que finalment va ser un èxit. Tres dels meus germans van triomfar en el món de la distribució i en el de la fabricació de polímers. N'hi va haver quatre, però, que refiats de la potència econòmica de la família i víctimes dels avatars personals, de seguida es va veure que no se'n sortirien. Un bon dia el pare ens va reunir als quatre als quals les coses ens anaven bé i ens digué que la família no es podia permetre el fracàs dels altres quatre germans, i que els havíem d'ajudar. Ens va demanar que els passéssim un tant fix cada mes, per subvenir les seves necessitats i permetre'ls que mantinguessin un tren de vida d'acord amb l'estatus de la família. No ens va tocar altre remei que fer-ho. Van anar passant els anys i el tant que els donàvem es va anar adequant al cost de la vida, a l'euro i a les circumstàncies. Tots vam fer créixer famílies pròpies i negocis... fins que arribà la crisi ara fa tres o quatre anys, i les coses van anar canviant. El meu negoci de material per a la construcció va fer fallida: vaig haver d'acomiadar tots els treballadors, amb el cost econòmic i emocional que això va representar, i em vaig haver de concentrar en el despatx, que, tot i que l'he hagut de reduir, a base de treball i esforç he aconseguit mantenir-lo. Els quatre germans que subvencionem els altres quatre vam anar a veure el nostre pare i li vam demanar que ens eximís de l'obligació de pagar la quota fraternal. S'hi negà. Ho havíem de seguir fent. La família per damunt de tot, ens digué... Fa molt pocs dies, un dels meus germans a qui passem la quota de solidaritat familiar des de fa trenta anys es presentà a un dinar familiar amb un Audi A-4 nou de trinca. Vam quedar tots plegats molt sorpresos. Com t'ho has fet?, li vam preguntar. Ara a nosaltres ens seria impossible fer front a una despesa com aquesta! Molt fàcil, digué ell. Hauríeu de fer com faig jo: administrar-me bé. El vostre problema, germans rics, és que no us sabeu administrar... Per cert, aquest mes, em digué, he vist que t'has retardat a l'hora de fer-me l'ingrés..."

Quan les coses van com van a Catalunya, i quan l'Estat fa de pare de família i ens obliga a pagar al voltant de vint mil milions d'euros de quota familiar als pretesos germans pobres, i quan aquí, per culpa d'aquesta situació, no podem mantenir els nivells d'atenció necessaris, ni els nivells d'inversió productiva, ni podem garantir el funcionament d'alguns serveis a ple rendiment, ni podem pagar a temps, ni podem fer tantes coses... Home, doncs què voleu que us digui! La història, la paràbola del meu admirat amic em ve al cap i em fa bullir la sang. Immediatament recordo el consell del senyor Manent: "Vives! No us indigneu, que aquest és el sentiment menys polític de tots els sentiments humans. El que heu de fer és treballar per canviar la situació".

La qüestió d'Espanya és la gran qüestió. És ara que se n'ha de parlar en tota l'extensió, sense restriccions, a tots els nivells. El pare estat espanyol és del tot injust i del tot inútil per resoldre cap problema dels que ens afecten, ans al contrari: els agreuja. Si el nou govern de l'Estat, el sorgit de les eleccions d'ahir, no té la intel·ligència ni les ganes de treballar per resoldre-ho, la porta ens l'haurem de fer nosaltres. El fracàs ens arrossega a nosaltres: amplifica els nostres propis errors i ens llasta amb una càrrega inassumible.

Els temps han canviat. Les generacions noves de catalans i de catalanes ja no esperen res d'Espanya. La pregunta, per tant, és què espera Espanya de nosaltres que no sigui que contribuïm sense piular a la quota de solidaritat familiar, d'una família que tan sols ens crida per pagar. Els nous governants de l'Estat no poden desvincular la sortida de la crisi del canvi de model de relació amb Catalunya. Seguir igual com ara és l'ensorrament general. Nosaltres, mentrestant, hem d'articular les tàctiques i les estratègies necessàries per evitar que el seu ensorrament es converteixi en el nostre.

stats