08/02/2015

Santiago Vidal: jutjar la llibertat

3 min

Segueixo amb un gran estupor el judici al qual s’està sotmetent el jutge Santiago Vidal. Mentiria si digués que no pensava que l’Estat pogués arribar a tant, però no em pensava que ho fes posant en joc tanta credibilitat, ni amb el suport inesperat dels que més que fixar-se en el gra se centren en la palla.

Ho dic perquè durant tota aquesta setmana passada he llegit comentaris sobre la bondat o no de la iniciativa del jutge de redactar un projecte de Constitució catalana. Aquests comentaris s’han creuat amb la valoració del que li passa al jutge al si del Consell General del Poder Judicial, i de tot plegat sembla que qui en surt perdent més és el senyor Vidal. “A qui se li acut”, vénen a dir uns. “No havia de ser tan ingenu”, diuen els altres. “Ell ja sabia on es ficava”, semblen dir tots. Els comentaristes segueixen la veta de la inoportunitat de la redacció d’un text abans que no tinguem constituït un Parlament que obertament propugni la separació d’Espanya. També és comuna l’acusació al jutge i als seus companys d’atorgar-se una representativitat que no tenen, la qual cosa fa que la redacció del projecte constitucional esdevingui, segons ells, una mena de repte a la qualitat democràtica del procés.

Tot plegat em té del tot astorat. El judici paral·lel que fem en el nostre país a persones benintencionades que dediquen part del seu temps lliure i dels seus coneixements a dotar de gruix teòric el procés cap a la independència em sembla absolutament fora de lloc, més quan, volent o sense voler, empenyen el senyor Vidal als braços dels seus inquisidors. Perquè tota la tesi orquestrada pels qui jutgen el jutge es basa en una idea fonamental: la llibertat de consciència del jutge, i per tant el seu exercici a través d’una activitat privada, té el límit de la valoració política que en facin ells. És a dir: no n’hi ha prou respectant la Constitució i les lleis; ni exercint exemplarment la funció de servei públic per a la qual Vidal es va preparar, va guanyar legalment una plaça, i que desenvolupa, repeteixo, de manera exemplar segons reconeixen els mateixos informes interns del Consell... A més, cal que s’alineï amb posicions polítiques que no són les seves, però que sí que són les de la majoria dels membres del Consell. En realitat és com si els jutges, pel fet de ser-ho, esdevinguessin ciutadans sotmesos a una doble tutela constitucional: a la que estem sotmesos tots els espanyols, ens agradi o no ser-ne, que té com a límit no saltar-se la llei; i a la que des d’ara sabem que estan sotmesos els jutges, que consisteix a no saltar-se la llei, ni les indicacions ideològiques d’unes quantes persones que penso que clarament s’extralimiten en l’exercici de les seves funcions per raons polítiques.

Després podem parlar de si el text que han fet Vidal i els seus és millor o pitjor, de si és aprofitable o no per millorar la qualitat del procés; de si, en un eventual camí institucional cap a la independència, el text que han elaborat en el seu temps lliure pot formar part dels treballs que cal tenir en compte per a la ponència constitucional. Tot això en aquests moments és absolutament secundari i extemporani, perquè el debat és un altre. El debat ha de ser sobre els límits que posem a la invasió de la nostra llibertat individual tots els que, exercint una funció pública, defensem a plena consciència i en veu alta el dret del poble català a esdevenir una nació independent de l’estat espanyol, siguem jutges, mestres, regidors, metges, mecànics, advocats o administratius.

No podem consentir, per tant, que ens jutgin la llibertat. És una ratlla que no podem deixar travessar. Si ho fem vinclant el cap, com dient “Què vols? Ja sabíem que això acabaria d’aquesta manera”, esdevenim còmplices d’aquest atemptat a la llibertat.

Una llibertat que, com a espanyols que som, ens ve garantida per la Constitució, pels tractats europeus signats per l’Estat i per la Carta dels Drets de l’Home de les Nacions Unides.

Tot això està en joc en el cas del jutge Santiago Vidal, i per tant no s’hi val a tenir posicions tèbies. De fet, estic convençut que molts espanyols de bé, que se’n senten, el defensaran com ho hem de fer nosaltres no tant per nacionalistes catalans, sinó per amor a la llibertat de consciència.

Un altre dia analitzarem fins a quin punt són supèrflues les valoracions sobre l’oportunitat que persones preparades vagin treballant en papers constitucionals. Com si per exemple la Constitució nord-americana no hagués estat treballada i pastada en innombrables papers abans de ser redactada pel Congrés que la va aprovar. Avui el que ens cal és defensar sense embuts la llibertat individual de Santiago Vidal. Ens hi va la nostra.

stats