11/10/2015

Pornografia del dolor a Barcelona?

3 min

L’any 1968, en plena Guerra del Vietnam, el fotògraf Eddie Adams va captar l’instant en què el general Nguyen Ngoc Loan executava en ple carrer un guerriller del Vietcong. La fotografia i la filmació de l’assassinat van esdevenir un símbol de la guerra, i va tenir un impacte sensacional en l’opinió pública nord-americana i, en general, en l’opinió pública mundial. La maquinària propagandística i ideològica de Hollywood no hi va poder fer gairebé res. Una sola imatge va poder molt més que una pel·lícula de noranta minuts ( Boines verdes, de John Wayne). Un fotograma contra noranta minuts i milions de dòlars d’inversió. Un fotograma per explicar què? Els significats de la guerra? Les causes? Les conseqüències? ¿O bé per canalitzar les emocions d’un públic, d’uns ciutadans que miraven de trobar camins per donar via de sortida al fàstic i a la por que representava aquella guerra, sense preguntar-se res més?

A casa nostra el trencament entre principis i realitat es va produir de manera dramàtica durant la postguerra. Els perdedors, la major part de la població, havien de conviure amb la misèria material i moral del règim, i amb la por. La por va fer que moltes persones transigissin amb la realitat. Mentrestant el règim havia de buscar imatges que canalitzessin la ràbia, i que expliquessin fins a quin punt era conscient que calia actuar. El règim, mitjançant la propaganda, va mirar de canalitzar i de capitalitzar la ràbia.

La manera local de fer aquesta mena d’operacions va prendre una forma genuïnament pintoresca: per una banda, la imatge del catolicisme més ranci. El Domund en podria ser una de les seves manifestacions més clares. El Domund va ser fundat per Ángel Sagarminaga l’any 1943, primer director de les obres pontifícies a Espanya. Entre els objectius d’aquesta campanya-institució n’hi havia tres de ben explícits: estimular el fervor missioner dels sacerdots i dels fidels, donar a conèixer amb més eficàcia l’Obra de Propagació de la Fe, i sol·licitar ajut econòmic a favor de les missions. El Domund permetia pensar en els altres pobres, en aquells que, per no tenir, no tenien ni la fe verdadera.

Per una altra banda, el règim va utilitzar descaradament el propagandisme polític: l’any 1957 l’Ajuntament de Barcelona va organitzar la Semana del Suburbio, que va servir per comptabilitzar barraques i barraquistes. La campanya va ser feta pública a base de fotografies, filmacions, donacions i visites de nens de casa bona, en una barreja de campanya mediàtica i de Domund. Es va fer feina, i es van mobilitzar consciències, segur. Ara, indiscutiblement es van fer servir els barraquistes per vendre el suposat profund sentit social del règim.

Tots els casos de què parlo comparteixen una característica fonamental: l’aprofitament polític del dolor dels més febles, que sempre es fa al marge dels més febles, tot i que se’n parla fins a convertir-los en un mer producte propagandístic. I amb la propaganda, la banalització.

No puc deixar-hi de pensar veient el tractament que s’està fent de la crisi dels refugiats. El munt d’informació i d’imatges que han anat apareixent han tingut fins ara un tractament que tan sols posa l’accent en els criteris de valoració moral. Veiem milers de persones vagar per les portes d’Europa sense comprendre del tot què i qui els foragita de casa seva i, sobretot, per què Europa, la blasmada, la insolidària, la cràpula i decadent Europa, esdevé l’única esperança. Veiem milers de persones vagar per les portes d’Europa i al final són alguns països els que, sense gaire soroll, sense gaires escarafalls, els acullen planificant i gestionant aquesta emergència social i política amb professionalitat i seny.

Per tot plegat em sembla que la iniciativa publicitària de l’Ajuntament de Barcelona que duu per lema propagandístic “Barcelona, ciutat refugi” és una gran equivocació, i indica fins a quin punt l’ideologisme i la banalitat dominen alguns àmbits polítics. La campanya, esbombada a base de cartelleria (el cartell “Refugees Welcome” em sembla especialment desafortunat), visites oficials, notes de premsa i declaracions, utilitza clarament el dolor dels altres per explicar la sensibilitat dels d’aquí. No hi ha res més trist, ni més vell. Aquesta mena de truc polític, però, sempre acaba tornant a la boca de qui hi ha recorregut. Barcelona no necessita campanyes publicitàries per acollir els que pateixen. Cal denunciar els que esperen fotografiar-se al costat de la mare exhausta. Cal denunciar els que estan acostumats a utilitzar el dolor dels altres com a eina propagandística. Acollim, i tant! En sabem més que ningú. Però no en fem un espectacle. Per la seva dignitat.

stats