Sóc de Pep Lemon

Ara que fa set-cents anys de la mort de Ramon Llull és un bon moment per tornar a Mallorca i comprendre fins a quin punt hi estem arrelats (per cert, si no ho heu fet, llegiu immediatament El mejor libro del mundo, sobre el nostre beat, escrit pel Dr. Domínguez Reboiras, i editat per Arpa).

Jo hi torno sovint, i sempre hi aprenc alguna cosa nova. Si no m’ho ensenya en Damià Pons, que em duu a Randa i em fa passejar pels escenaris lul·lians, m’ho mostren en Jaume Garau o en Biel Huguet, que m’asseuen en taules suculentes, com aquelles en què es va perdre el beat, abans de la conversió. I si no, ho fa la Maria Muntaner, entre les pàgines dels llibres que tan bé edita, i que tant haurien enamorat el nostre doctor il·luminat.

El darrer descobriment mallorquí està arrelat a la terra. Es tracta d’una llimonada. Es diu Pep Lemon. I direu: ¿vols dir que pots anar comparant Llull o la literatura amb un refresc? En aquest cas sí, perquè Pep Lemon és un símbol i un símptoma. El símbol d’una manera nova de fer empresa. El símptoma que els temps han canviat, i que hi ha qui encara no se n’ha assabentat.

Anem als fets: a Mallorca bona part dels cítrics es converteixen en residu. Això passa per la selecció dels supermercats, per les finques en desús, l’estacionalitat i la falta d’una cadena de valor que incorpori la fruita de suc en un procés industrial. La Carme Verdaguer n’és l’ànima. Per a ella fer llimonada és recuperar el gust de l’illa i, sobretot, tornar el valor a la producció local, i a l’emprenedoria.

La Carme és una empresària que treballa amb excedents i amb produccions de finques fins ara sense activitat. Dóna feina a una vintena de persones amb discapacitat, en col·laboració amb una altra entitat mallorquina exemplar: la Fundació Amadip Esment. Si aneu al cafè-botiga Es Pes de sa Palla sabreu per què.

La Carme treballa amb embotelladores independents, en fa servir la capacitat vacant, revaloritza les marques històriques i aposta pels envasos retornables per assegurar que, es vengui on es vengui Pep Lemon, exporta model i beguda, però no les ampolles.

Pep Lemon és un model de proximitat exemplar, reproduïble, responsable, boníssim i ben fet. Una empresa que és un exemple i que hauria d’estar present als centres comercials de tots els Països Catalans, com a far del que és entendre el desenvolupament i el comerç a la manera del segle XXI: amb valors culturals, socials i mediambientals que van més enllà de la pròpia marca.

És molt sorprenent que hi hagi qui no ho entengui. PepsiCo, per exemple. La supermultinacional vol que Pep Lemon sigui retirada del mercat, o que canviï de nom, perquè diu que se n’aprofita. David fa tremolar Goliat. No puc creure que a PepsiCo prefereixin ignorar els signes dels temps. Les multinacionals estan formades per persones. A PepsiCo hi deu haver moltes d’aquestes persones que no han entès que el que haurien de fer és córrer a aprendre del que fa Pep Lemon. Perquè de moment PepsiCo mostra ben clarament que Pep Lemon és el futur, i la Pepsi-Cola, el passat.

Si jo fos el president executiu de PepsiCo agafaria immediatament un avió. Sortiria de la meva gran seu corporativa de Purchase, Nova York, i volaria fins a Mallorca. Tot just arribar a l’illa trucaria a la Carme i li demanaria que em portés a veure les oficines de Pep Lemon, en un pati, al cor de Palma. Després aniríem a les finques, perfumades de flaires: a l’Hort de Son Vivot, a Biniaco, a Es Torrent, a Son Ventura, a Es Morer, a La Font de la Vila, a Son Galceran d’Esporles, a Sa Valleta... D’aquestes finques en surten les llimones amb les quals després es fa la Pep Lemon. Li demanaria que em presentés els pagesos, que em portés a dinar a Son Pere, i que em cuinés un frit, o una coca de verdures; o que em deixés tastar una ensaïmada de sobrassada. Amb sort algú llegiria uns versos d’ Esquena de ganivet, d’en Damià Huguet. Aleshores sentiria el dens silenci del vent sonant entre els arbres. Emmudirien les pedres, socarrades pel sol. I em costaria tant tornar a Nova York...

Ja sé que són temps preelectorals, temps de grans debats i de grans decisions. M’agradaria tanmateix que hi hagués algú de vosaltres que m’acompanyés en aquest somni boig, un punt fantàstic, ara que sembla que en Ramon torna a casa: fer que tots els Pep Lemon dels Països Catalans es convertissin en un èxit. I que algú, posem un directiu amb ànima d’alguna multinacional, es plantegés fer les coses de manera diferent, i que no tingués por de dir: ¿i si el camí bo és el que marca la Carme? ¿I si, en comptes de matar la creativitat i el que és bo des de tots els punts de vista, ens hi aliem, ho fem junts? Estic segur que aquest directiu existeix.

EDICIÓ PAPER 15/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF