Pels carrers de Filadèlfia

El sud-oest de Filadèlfia defalleix. Filadèlfia va ser la primera capital dels Estats Units d’Amèrica i als seus carrers encara és possible percebre l’impuls de la generació dels Hamilton, dels Franklin o dels Jefferson, tots ells creadors de la idea de llibertat sobre la qual s’ha construït el Somni Americà durant dos segles i mig llargs. Tanmateix, el sud-oest de Filadèlfia defalleix mentre la resta de la ciutat fa temps que ha sortit del pou dels anys vuitanta, quan va estar a punt de fer fallida.

La història d’aquesta ciutat va lligada a la història de la revolució industrial nord-americana. Filadèlfia és damunt de la línia de tren d’Amtrak, que corre des de Boston fins a Washington, un veritable escenari en el qual es barregen algunes de les ciutats més importants de l’est del continent, amb escenaris naturals d’una bellesa singular. Tanmateix, el que sempre m’hi ha cridat més l’atenció és la quantitat de fàbriques abandonades, de línies fèrries que no duen enlloc, però també d’instal·lacions universitàries, d’hospitals i de camps d’esports que s’hi poden anar resseguint. Aquesta línia és una invitació a la reflexió, ja que, a través de les cicatrius de la història econòmica i productiva dels darrers cent anys, s’hi poden resseguir les grandeses i les fallides de l’economia occidental. I amb elles, les esperances fonamentades, i les esperances trencades d’un somni, l’americà, que, com tots els somnis socials, necessita prosperitat, llibertat i feina per tirar endavant.

En alguns carrers de Filadèlfia, però, el somni s’ha congelat fa temps. Això passa damunt d’una xarxa de carrers ben feta, amb un bon sistema de transport públic, en una ciutat que, malgrat que respon als esquemes de la civilització en què ha estat creada, encara és prou densa, també als suburbis.

Durant tres dies uns quants professionals i experts de tot el món han estat convidats a passejar pels carrers de Filadèlfia per ajudar a pensar la manera d’activar un tros de la ciutat que se’ls queda a les mans. El gran tema d’aquests dies ha estat analitzar com fer possible la recuperació de la vida pública, entesa com a vitalitat social, en aquests carrers en què si manca alguna cosa és, precisament, vitalitat. Ho havíem vist a The wire, sobretot en les primeres temporades, quan els descendents del polonesos que havien arribat a Baltimore veien, perplexos, com la ciutat, el port, se’ls quedava a les mans. Però també ho havíem vist a la Barceloneta, o a Sant Andreu, quan les nostres fàbriques, les que havien donat sentit al Somni Català, van decidir abandonar Barcelona, o van tancar definitivament en plena crisi industrial.

Barcelona va fer l’aposta per la regeneració urbana, igualant perifèria a centre, apostant descaradament pel turisme com a indústria regeneradora, amb el pla d’hotels, amb la invenció de les platges, amb un posicionament internacional molt ben fet, aconseguit a base de Jocs Olímpics i de Gaudí. Barcelona, a més, va fer l’aposta de la tecnologia, començant pel 22@ i seguint amb l’aposta que més i millor l’ha situada al món de les ciutats: la de les smart cities i la telefonia mòbil, veritables motors de transformació social i econòmica a la nostra ciutat, i ara ja al conjunt del món. Ho va fer també amb l’aposta per la indústria digital, amb l’aposta per la biotecnologia i el farma, i mantenint una competitivitat de escala mundial en el camp de l’automoció, l’alimentari i la indústria nàutica i logística, associades al port.

Anar pel món serveix per constatar fins a quin punt és important donar suport al que veritablement pesa: iniciativa, emprenedoria, cultura, identitat, sensibilitat social, mèrit, esforç, estudi, educació, creativitat, entramat cívic, sistemes de solidaritat bàsica... cultura de la riquesa i riquesa de la cultura, com em va ensenyar el meu professor Joan Tugores. Adam Gopnik va explicar com Nova York ha ressorgit de les cendres de Taxi driver a base dels mateixos ingredients.

En un món en què sembla que no hi ha lloc per als grisos, per al matís; quan sembla que tot ens força a triar només entre els Sanders o els Trumps, en les formes diverses que adquireixin a cada país; quan els uns volen aixecar murs impossibles i els altres ho arreglen tot eliminant els rics; quan els pactes no valen per a res, quan s’ha oblidat el valor de la santa continuïtat... en aquest món de blancs i de negres, entre la gentrificació i el declivi, hi ha un camí que no és ni tan de cop de puny ni tan de samarreta reivindicativa, però un camí que ens permet seguir explicant, als carrers de Filadèlfia, que a Catalunya ens n’hem anat sortint. Val la pena tenir-ho en compte.

EDICIÓ PAPER 22/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF