12/03/2017

‘Oui, on peut’

4 min

En algun altre lloc he explicat que fa uns anys, visitant Torre Baró, entrant a les casetes de la part més alta del barri, conversant amb el veïnat, vaig ensopegar amb la Dolores, una senyora de la meva edat que aleshores era cap al començament de la quarantena, treballadora de la neteja, amb dues filles, una d’elles a l’atur i l’altra dependenta en una peixateria a la Via Júlia amb una filla de mesos. Totes quatre vivien a la mateixa caseta d’autoconstrucció, de no més de quaranta metres quadrats. La Dolores i les seves filles em van acollir més d’un dia a casa seva, i van ser unes guies magnífiques pel barri, i més enllà del barri. Un d’aquests dies enraonàvem tranquil·lament al menjadoret de casa, mentre la Dolores planxava i tenia el gran televisor de plasma engegat darrere seu, a la cuina, l’únic lloc on cabia aquell gran aparell. Recordo que parlàvem del futur de Torre Baró, de com el barri s’havia anat buidant de comerços. En un moment donat la televisió va oferir una imatge de Barack Obama fent un discurs. La Dolores va deixar de planxar i em va dir molt seriosa: “Ho veus, Antoni? No tinc ni idea del que diu aquest home, però t’asseguro que el votaria ara mateix perquè m’inspira confiança. Ell faria reviure el barri”. No fa gaires dies París es va omplir de cartells en els quals es veia la cara de Barack Obama amb un “Oui, on peut”. Hi ha francesos que, absolutament desesperançats, pensen en la capacitat d’Obama per encarnar la il·lusió en un projecte de país nou que els tregui de la malaise en què França i Europa estan instal·lades.

Això té a veure amb un article publicat no fa gaires dies al New York Times sobre la mort dels centres de les ciutats i viles franceses. El periodista s’havia desplaçat a Albi, la gran vila episcopal del Llenguadoc, un dia de cada dia, i hi havia constatat la mort gairebé absoluta del centre de la ciutat. Ni cafès, ni comerços, ni botigues de cap mena. De tant en tant alguna persona gran arrossegant els peus, com perduda enmig del que en una altra època, no fa tant, era un dels centres més interessants i vibrants del sud de França. De petit, per motius familiars (veure la família exiliada), pujava a la Catalunya Nord, i més enllà. Recordo la vitalitat del país, però sobretot els comentaris dels pares. Aleshores França era França, diu un dels entrevistats.

A Albi hi podem trobar una certa vitalitat als afores de la ciutat, al gran centre comercial Les Portes d’Albi, on gairebé només es pot arribar en cotxe. El periodista lligava amb habilitat la malaise de França amb la mort de les seves viles i ciutats, esdevingudes llocs sense ànima.

Conclusió: el model comercial de les nostres ciutats ha d’evolucionar, segur, i la solució no era, ni és, tornar als anys setanta. El model social i polític també ha d’evolucionar, i la solució no és recórrer a la nostàlgia. Els cartells d’Obama a París són un símptoma: qui sap veure aquesta potència comercial, que existeix, però per a un món nou? Sense aquesta mirada nova la riquesa dels centres de les ciutats i viles de les segones i terceres corones, que malden per refer-se del cul-de-sac actual, no anirà enlloc més que a la frustració: els centres de Tremp, Cervera, Falset, Ponts o, posem, Tortosa són i han de ser objecte d’aquesta reflexió, per a la qual hem de comptar, segur, amb els nous artesans digitals i amb els grans operadors comercials. Són ells els que van saber captar el canvi d’hàbits de la nostra generació, i són ells els que ara han de saber captar el canvi d’hàbits de les generacions més joves, les que van darrere de l’autenticitat, de l’esperança, de la proximitat, de la naturalesa, de, si m’ho permeteu, l’organicitat.

La Dolores em va parlar de l’Obama quan m’explicava com Torre Baró va passar de tenir tres botigues de queviures a no tenir-ne cap. Com va passar de tenir més de 3.000 habitants de totes les edats a no arribar als 1.500. Els francesos busquen l’esperança també en l’Obama, en algun Obama que els expliqui que és possible sortir dels embussos conceptuals que han acabat amb allò que ells pensaven que els definia. Ens cal reflexionar sobre com podem aprofitar el potencial amagat d’aquests centres que vam abandonar. Tractar el problema com una qüestió només de tipus patrimonial, o de petit comerç, és un error. Neixen noves oportunitats. Són estructurals. Ens hi va l’ànima del país. Com diuen a l’Índia, és el moment de les smart cities, i el moment de les smart villages. El món digital elimina distàncies i potencia la creativitat. Us imagineu el centre d’Àger connectat amb el món, venent productes locals amb aspiració global? Oui, on peut. Tan sols és qüestió que ens ho proposem.

stats