15/10/2012

Malala Yousafzai

3 min

Fa uns quants anys vaig conèixer la Mevish, una adolescent barcelonina que havia arribat de Lahore no feia gaire temps. Estudiava batxillerat en un institut del Raval i se'n sortia prou bé. Parlava un català acolorit per la cantarella joiosa de l'urdú i se'n sortia molt bé amb totes les assignatures de lletres, tot i que les ciències tampoc no se li resistien. La Mevish vestia uns saris de seda preciosos, i tenia un aire especial a l'hora de fer volar el vel que li penjava per damunt dels muscles. Ella ho sabia, i ho feia amb la gràcia incipient de les persones que floreixen conscients i plenes a la vida. La Mevish pertanyia a una família de comerciants a qui les coses no anaven bé al Pakistan. Havien sentit a parlar de Barcelona a uns parents que s'hi havien establert feia temps, i a qui les coses no anaven malament. En arribar van obrir una botiga de queviures en ple Raval i quan vaig conèixer la Mevish diria que no se'n podien queixar. La noia plegava de l'escola, anava al Casal dels Infants per fer els deures i per millorar el català, i en tornar a casa ajudava els pares a la botiga i feia el sopar per als germans. Un dia la noia se'm va acostar i em va dir que havia decidit què volia estudiar: filologia catalana i dret. Per un costat, em va dir, m'he enamorat de la llengua del meu país. Es referia al català, esclar. S'havia enamorat dels poetes i dels novel·listes, sobretot de la Mercè Rodoreda. "I el dret?", li vaig preguntar. "El dret -em va dir- m'ha de servir per tornar al Pakistan una temporada". "Vull anar-hi sabent les lleis -em va seguir explicant amb els ulls encesos-, per tal de fer comprendre a les dones del país dels meus pares com és d'important l'escola, la llibertat. Han de comprendre que poden ser persones com jo sense renunciar a ser pakistaneses".

Quan fa pocs dies vaig llegir que els feixistes totalitaris que assolen l'Afganistan amb l'excusa de la religió havien disparat contra Malala Yousafzai, em vaig indignar. Els vaig desitjar el que mai no es pot desitjar a ningú i vaig pensar en la Mevish de Barcelona. Quan tenia 11 anys la Malala -a qui posaren el nom en honor d'una de les principals figures de la cultura paixtun- es va enfrontar als talibans que havien entrat al seu poble imposant la llei islàmica interpretada segons ells, i prohibint que les nenes anessin a escola. La Malala va donar veu als seus somnis. Va parlar a través de la xarxa i dels mitjans de comunicació sobre la passió que sentia per l'escola. Dimarts passat els talibans van respondre als desitjos de la Malala entrant disfressats en un autobús escolar ple de criatures, acostant-s'hi i disparant-li al coll i al cap. El portaveu dels talibans, Ehsanul·lah Ehsan, va confirmar a periodistes del New York Times que Malala Yousafzai havia estat un objectiu des del primer moment en què havia parlat, perquè la seva croada per l'educació de les nenes era una obscenitat. La noia, segons el portaveu talibà, havia esdevingut un exemple de la cultura occidental. Calia eliminar-la. Si sobrevivia a les ferides no s'aturarien fins a matar-la perquè tothom aprengués la lliçó.

La Malala és filla del director d'una de les últimes escoles que es van oposar a l'exigència dels talibans de no permetre-hi l'accés a les nenes. La nena va escriure un text en un blog de la BBC en què explicava les seves experiències i els seus somnis. El text va circular per tot el món i va ser objecte d'un documental produït pel New York Times . Malgrat la por que patia, i que havia confessat més d'una vegada, la Malala va comprendre que no parlava tan sols per ella, sinó que ho feia per totes les nenes de l'Afganistan i dels països sotmesos al terror totalitari. La Malala volia ser metge. De mica en mica va anar canviant la vocació i es va orientar cap a la política, una altra manera de servir al somni de dignitat que la movia. On la Malala posava coratge, els talibans hi posen covardia. On la Malala posava intel·ligència, els talibans hi posen brutalitat. On la Malala posava vida, els talibans hi posen mort.

La por de la Malala, la por contra la qual la Mevish comprenia que calia lluitar, pot tenir tanmateix aliats passius: nosaltres. Callar davant dels nazis, dels feixistes, dels assassins, dels totalitaris, és fer-nos-en còmplices. Nosaltres els catalans hem d'esdevenir veritables exemples del que vol dir construir la llibertat, defensar-la, fer-la créixer. No s'hi val a mirar cap a una altra banda. Els tenim molt a prop. El món s'ha fet petit i no s'hi val a dir que són uns bèsties. Nosaltres en podem esdevenir si ho veiem i no ens escandalitzem. La Malala és tant de Barcelona com la Mevish i com tots nosaltres. Creure-ho de tot cor ens fa lliures i invencibles.

stats