L'ofensiva
Avui és 12 de setembre. La llegenda, o la nostra manera de llegir la història, diu que el 12 de setembre del 1714 el duc de Berwick i les seves tropes van entrar a Barcelona i van quedar impressionats perquè els tallers, les botigues, els magatzems de la ciutat que havia estat assetjada tant de temps havien obert i els derrotats s'havien posat a treballar. Això vol dir que els homes i les dones que fins feia poques hores havien estat lluitant a les bretxes de la muralla, a les torres de defensa; les persones que havien estat enterrant familiars i amics als fossars, havien deixat el passat enrere i havien decidit mirar endavant i encarar el present i el futur tal com els arribava, confiant en les seves forces.
Aquesta llegenda ens ha servit per reforçar el sentit de resiliència col·lectiva que ens defineix com a poble. És cert que ara sabem que una part de Barcelona, potser un terç de la ciutat, va ser literalment esclafada i anorreada per construir-hi una ciutadella militar que segà la vida civil lliure i les possibilitats de creixement natural de Barcelona durant 250 anys. Un terç de ciutat que va ser desmuntat pedra a pedra pels mateixos amos dels habitatges, sota vigilància dels soldats espanyols. També sabem que la repressió exercida pels nous governants espanyols va ser brutal i genocida, que el país visqué dues generacions sota el signe de la persecució i que gran part dels caps de brot dels nous lideratges que s'anaven generant després de la guerra van ser perseguits fins a la mort.
Malgrat tot, comparteixo la teoria d'en Vicenç Villatoro quan explica que Barcelona aconseguí resistir prou per no ser totalment destruïda. És a dir, des de la perspectiva de la lògica militar d'aquella època, una ciutat totalment derrotada després d'un any de setge hauria estat sotmesa a una destrucció total, "massiva", com diuen ara. No m'interessa gaire discutir l'exactitud de l'argument històric, però sí en canvi reforçar la idea d'en Villatoro: efectivament, quan en Berwick decideix entrar a Barcelona i limitar la destrucció a una part de la ciutat, ho fa perquè arriba al convenciment que no aconseguirà derrotar-la del tot. El setge tan sols els ha funcionat fins a un cert punt, i la sorprenent resistència oferta per la capital d'un estat agònic, d'una opció política europea que els ha abandonat, el convenç que mai no en sortirà totalment victoriós. Davant d'aquesta evidència arriba a la conclusió que cal limitar la destrucció a l'exemplaritat, però que mai no podrà acabar absolutament amb la resistència dels catalans.
Som un altre cop en el terreny de les construccions històriques, ja ho sé. El que ens està passant aquests dies em recorda força la situació generada durant el setge del 1714. La reforma de la Constitució, que reforça el setge a què ens té sotmès l'Estat per la via del colonialisme fiscal, forma part de la mateixa ofensiva que fa servir el fals conflicte de la llengua per atacar la cohesió social del país. El que passa és que no estem parlant de noves ofensives, sinó que es tracta de la mateixa de sempre. El setge és el mateix de sempre, producte del fracàs parcial d'en Berwick o del fracàs parcial del general Franco. Els adversaris del nostre país ens escanyen més quan se senten més forts. El nostre problema, doncs, és el de bastir una tàctica que ens permeti superar aquest tràngol de màxima pressió convencent-los una vegada més que no se'n sortiran. I per altra part pensar en el desenvolupament d'una estratègia que ens permeti trencar el setge d'una vegada i sortir-ne definitivament victoriosos.
El problema és que els qui ens assetgen tornen a pensar que tenen la victòria a l'abast. Per això intensifiquen l'ofensiva. Pensen que el setge pot culminar amb una entrada triomfal a Barcelona, emulant entrades d'èpoques no tan llunyanes emparats per una lectura destructiva del consens constitucional de la Transició i per la instrumentalització fal·laç de l'inexistent conflicte lingüístic.
La victòria limitada de les tropes borbòniques del 1714 definí el terreny de joc dels segles següents: ni ells són prou forts per guanyar-nos, ni nosaltres prou febles per ser derrotats. La qüestió és com nosaltres canviem el mot febles per forts . Ara hem de treballar per ser prou forts per guanyar. Fins que els catalans no siguem prou forts per plantejar-nos una victòria definitiva, i que aquest plantejament no sigui creïble, estem condemnats a gestionar les ofensives anticatalanes, que són les mateixes de sempre, aspirant a resultats parcials emparats per la nostra resiliència.
