Lliçó xinesa

Sobrevolem Suïssa de bon matí i quedem atrapats en la bellesa del paisatge. Ens hi sentim acollits. Fins i tot ens hi reconeixem. La neu que encara empolsima els cims dels Alps ens distreu de les escadusseres centrals tèrmiques que apareixen aquí i allà energitzant vigorosament un món que comprenem i que fins no fa gaire temps ens interpel·lava: volíem ser com ells. Ara, en canvi, Europa, el que ha esdevingut Europa, el que veritablement encarna, em sobta i em decep. Aquesta Europa occidental tan tranquil·la, tan pagada d'ella mateixa quan les situacions no ho justifiquen, se m'apareix estabornida. L'opulència de la victòria definitiva d'Occident propugnada pels qui es carregaven la història no fa gaires anys va deixar Europa de la pitjor manera possible: amb la cara d'enze que ens queda quan guanyem. Europa està mancada de tremp. I amb Europa, nosaltres, que en participem necessàriament.

Arrossego l'horari oriental. Les nostres sis del matí són el seu migdia. La diferència horària positiva a favor d'ells representa perfectament l'avantatge que ens porten. Xangai, Pequín, Shenzhen i Hong Kong imposen. No tant per la proposta urbana, ni per la força del desenvolupament afaiçonat per Deng Xiaoping, sinó perquè en els seus ponts, en els seus gratacels, en les grans grues portuàries, en les fàbriques i les colònies adjacents, s'hi veu el nostre passat, convertit en profecia del futur. A la Xina hi ha gana de futur. Aquesta és la lliçó xinesa.

Catalunya tenia gana de futur, no fa tants anys. Si més no, ho semblava. Estàvem preparats per fer front als reptes de l'ensulsiada industrial dels anys setanta amb l'empenta de la democràcia i de l'autonomia recuperada. Les noves generacions, les d'aleshores, sabien què era passar gana, o en tenien memòria per boca dels pares i dels avis. Gana física i gana espiritual, gana de llibertat i de possibilitat d'acció. Era el moment de desempallegar-se dels ideologismes immobilitzants, del filosofisme progressista i del conservadorisme de saló màgicament emparentats amb els estiueigs de la Costa Brava i de Menorca. No ho vam fer. Ens vam anar embolicant de mica en mica en un precís i minuciós massatge de les nostres febleses, vam oblidar que l'energia de les nacions és la força de les nostres visions i dels nostres compromisos col·lectius, i ens vam dedicar a administrar el present. És la història de tantes empreses aixecades amb força per aquells capitans que posaven el coll per aixecar el somni, i que avui es desfan en mans dels qui en comptes d'anar a fer empresa, acaben anant al despatx. Això val per a empresaris i per a polítics; per a mestres i per a metges; per a botiguers i per a esportistes. Potser al país li passa tot això, amb l'afegit que en el nostre cas l'adversari té l'estilet sempre a punt per tallar-nos la caròtide.

Ja sento les veus dels qui criticaran que em fixi en la Xina: que els xinesos s'equivoquen, que el camí que segueixen és el fals camí del capitalisme, que si les desigualtats i els districtes de ràpid desenvolupament amaguen condicions de treball inhumanes. El camí xinès és el seu camí, i poca gent com nosaltres pot comprendre fins a quin punt mirar de dalt a baix altres nacions és injust i fins i tot ridícul. No es tracta de mimetitzar, com sempre diu en Xavier Trias, sinó d'inspirar-se en el millor que ofereixen les altres societats: sempre en podem aprendre alguna cosa! I la Xina, avui, ens mostra camins per a la inspiració.

Parlant de tot això, en Joaquim Llimona recorda una conversa de finals de segle, potser del 97 o del 98, amb el president Pujol en què aquest considerava un desastre que el TGV no arribés a França des de Barcelona fins al... 2004! Quinze anys de retard sobre les pitjors previsions. Doncs bé, en aquests quinze anys, a Shenzhen, un tal senyor Wang, algú que avui trobaríeu pel carrer vestit amb uniforme de treballador d'una fàbrica, hi ha aixecat una empresa, BYD, que fa des de piles per a la ràdio, fins a xarxes elèctriques, cotxes i autobusos. 180.000 treballadors i, esclar, una de les fortunes més grans del món. El senyor Wang ens passeja per la fàbrica al trot. N'està orgullós. Té una idea: que l'energia que consumim sigui totalment neta. Que es produeixi a tocar d'on la consumim, que no posem en perill el futur, sinó que més aviat el guanyem. En Wang i BYD formen part de la lliçó xinesa que els catalans hem de portar cap a casa, amb els ulls ben oberts, com el cor, i la boca ben tancada. Ja tindrem temps de parlar quan recuperem el tremp. La indignació ens pot dur a cometre molts errors. BYD és l'acrònim de Build Your Dreams . Això és el que hem de fer: construir de pressa per convertir el somni en realitat.