Junts per a molt més

Una de les millors notícies relacionades amb com ha acabat el darrer capítol del procés català és que no ha acabat. Fins i tot diria que tot just comença, i que cal que en siguem molt conscients si no volem acabar malament. Perquè això passi, penso que és imprescindible que prenguem consciència definitiva de les dificultats amb què ens enfrontem, però també dels actius que administrem.

En primer lloc hi ha Espanya: des del punt de vista dels interessos espanyols, el rei ha comès un error històric no rebent la presidenta del Parlament. Al mateix temps ha donat la idea exacta del nivell d’intel·ligència política espanyola en la gestió del procés català. El rei s’ha venjat del “Visca la República Catalana” de la presidenta Forcadell, i del “Visca Catalunya lliure” del president Puigdemont. Venjant-se ha fet contents els seus, i ha generat uns quants milers més d’independentistes a dins i fora d’Espanya (per cert, quan gestionarem tota la potència instal·lada a l’estranger?; universitats, empreses, famílies, professionals, aliats...). Tan fotre’ns del rei Joan Carles I i al final Felip VI és un mal aprenent de rei, i més si comparem l’actuació de l’actual amb la presidenta Forcadell i la de l’anterior, posem, a la Casa de Juntes de Gernika l’any 1982. Tot va de nas, de visió, de principis, de veritable voluntat de representar. Si el rei Felip VI estigués ben assessorat, i ell mateix tingués una idea oberta del seu regnat i del seu paper, comprendria que ningú com ell ha de fer un esforç per integrar sota la Corona totes les realitats nacionals d’aquest estat plurinacional que és l’estat espanyol, els agradi o no. No sembla, però, que ni l’assessorament ni el nas l’acompanyin. El rei Felip VI és ara mateix la imatge de la incapacitat espanyola per administrar la situació.

Per la part catalana, cal dir que hem estat a punt de fer el ridícul. No davant dels altres, que consti, perquè m’és relativament indiferent. Davant de nosaltres mateixos. Mai abans a Catalunya hi havia hagut una opció política tan majoritària que estigués unida per la cola independentista. No puc deixar de parlar dels anys setanta i vuitanta, quan només uns quants n’érem. Ara en som la majoria. Una majoria aclaparadora, més enllà dels errors plebiscitaris de quan no toca jugar a plebiscits, sinó governar. Junts pel Sí representa indiscutiblement la majoria del país, i s’ha de notar d’una vegada que és així. El moviment de Mas és espectacular. La capacitat immediata del president Puigdemont per gestionar intel·ligentment i generosament aquest llegat és sorprenentment positiva, sobretot per als qui no el coneixen.

Ara, si tot plegat queda, com semblen voler alguns, en la santificació abans d’hora del president sortint, i de l’entrant, l’haurem errada. Ara és el moment de comprendre que Junts pel Sí suma molt més que CDC i ERC per separat... perquè l’opció que van representar el 27-S, i la que representen avui, transcendeix aquestes sigles del passat.

Junts per a molt més. Junts per a una nova força política. Junts per fer indiscutible que a Catalunya només és possible ser decisiu des de forces polítiques no condicionades des de Madrid, ni directament ni indirectament. I menys ara. Perquè, deixeu-me agafar Junts pel Sí des del món de la música, el que representa l’arc sociocultural que va de Lluís Llach a Josep M. Mainat és molt més que una anècdota. Però també l’espai que va de Junqueras a Mas. O l’espai que va d’Oriol Amat a Germà Bel.

El repte del catalanisme majoritari és integrar en una sola força totes les sensibilitats que van des de la representació del dret a decidir fins a l’independentisme tout court. La resta és part del passat, d’una mala lectura del present, de no comprendre fins a quin punt el guió preestablert de l’eterna divisió dels catalans forma part del guió esperat pels nostres adversaris.

D’aquí que la figura del president Puigdemont hagi adquirit de sobte una importància cabdal, més enllà de la sorpresa de la solució que representa. En Puigdemont pertany a un espai polític que és a la frontissa de molts espais: l’espai nacional i l’espai local; l’espai de l’independentisme i l’espai referendari; l’espai de la socialdemocràcia i l’espai del liberalisme. Al final els presidents que compten són els que integren, els que sumen, els que vertebren més enllà de les sigles. Si els Junqueras i els Mas, acompanyats de tants altres, segueixen fent honor a la història, decidiran fondre les sigles que els van veure néixer en unes de noves que ens impulsin definitivament a la llibertat nacional, a la dignitat col·lectiva, a la justícia social. No és una qüestió de coratge, d’honor. No fa per a nosaltres. És una qüestió d’intel·ligència política, per guanyar definitivament.

EDICIÓ PAPER 22/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF