Irlanda 1918. Catalunya 2015

L’any 1918 tot Irlanda era part del Regne Unit. Mentre que els partits específicament britànics eren el liberal i el conservador, des del darrer terç del segle XIX el nacionalisme irlandès s’havia anat fent un lloc en l’espai polític de l’illa, fins a esdevenir-ne un dels actors importants. Tant és així que dels 105 membres del Parlament britànic procedents d’Irlanda la majoria eren membres del Partit Parlamentari Irlandès (IPP), que defensava la home rule o autonomia de l’illa respecte de la Corona britànica. El gran rival de l’IPP era el Partit Unionista irlandès, que rebia el suport explícit del Partit Conservador britànic. Per altra banda, la home rule o autonomia rebia un suport més o menys tebi dels liberals, un suport que variava en funció del moment polític de Londres.

Abans de tirar endavant vull fer notar la similitud de l’escenari irlandès amb el cas català actual. Cal no oblidar que el nacionalisme polític havia mirat amb molta atenció el que passava a Irlanda, un país de tradició catòlica com el nostre. També el nacionalisme irlandès s’havia fixat en els primers balbuceigs del nacionalisme català. El nom de l’organització radical Nosaltres Sols no era res més que una importació del Sinn Féin, el partit nacionalista radical irlandès que està a punt d’entrar en escena a la nostra història.

Val la pena recordar que el Sinn Féin va ser fundat per Arthur Griffith el 1905. Griffith pensava que el nacionalisme irlandès havia d’emular el nacionalisme hongarès, que, amb l’Ausgleich, havia boicotejat el Parlament imperial de Viena i havia creat la seva pròpia legislatura a Budapest mitjançant un Parlament que no reconeixia l’anterior.

Després de l’Aixecament de Pasqua de l’any 1916, i amb la crisi de la Primera Guerra Mundial, l’electorat irlandès va passar de les posicions tèbies respecte a la continuïtat d’Irlanda a dins de la Corona a defensar una separació total de les dues nacions. Les eleccions de 1918 esdevenien, doncs, unes eleccions diferents, per les condicions socials, econòmiques i fins i tot culturals, a causa de l’impacte de la guerra. Mentre que els partits d’obediència britànica miraven d’atacar la situació mitjançant els arguments típicament sociopolítics, el Sinn Féin va decidir desplegar l’estratègia de convertir les eleccions al Parlament britànic en un veritable referèndum sobre la continuïtat d’Irlanda al si de la Corona. El resultat va ser aclaparadorament favorable al Sinn Féin, que va obtenir un 46,9% dels vots al conjunt de l’illa, i un 65% dels vots a la part de l’illa que va esdevenir l’Irish Free State. Dels 105 escons irlandesos al Parlament, 73 van correspondre al Sinn Féin.

Com m’assenyalaven no fa gaires dies el professor Paul Preston i l’advocat irlandès Frank MacGabhann, aquesta elecció va esdevenir el veritable acte fundacional de la Irlanda moderna i parlamentària. Els irlandesos van convertir unes eleccions legislatives en un plebiscit sobre la seva independència, més enllà de la voluntat dels partits britànics i unionistes. La legitimació va ser tan gran que avui ningú no dubta que aquelles eleccions constitueixen la fundació del Parlament irlandès, the First Dáil.

No cal dir que els britànics no van consentir, d’entrada, a donar tal reconeixement ni tal lectura al resultat. Avui, però, al Regne Unit ningú no dubta que aquelles eleccions van marcar el punt de no retorn d’Irlanda, perquè les urnes legalment constituïdes van donar suport absolutament majoritari a la separació. Avui dia, de facto i de iure, el Regne Unit en reconeix els efectes. Aquesta és la lliçó més important.

És evident que les situacions irlandesa i catalana de 1918 i de 2015 són diferents. El context de violència d’aleshores ha estat eradicat d’Europa, i les condicions socials i econòmiques són indiscutiblement millors avui, malgrat la crisi, que aleshores. Doncs bé: més a favor nostre. Votar en pau i sense coaccions, tal com farem el 27 de setembre, dóna una força definitiva a l’opció catalana per la independència del país. Com els irlandesos el 14 de desembre de 1918, si els catalans decidim per majoria aclaparadora donar suport a la llista que defensa la separació definitiva i pacífica d’Espanya, pel bé de totes dues nacions, res ni ningú no ens podrà aturar. El resultat d’una elecció democràtica serà democràticament utilitzat per a un propòsit tan democràtic com és el de l’exercici de l’autodeterminació. Els catalans vam demanar votar legalment per tal de decidir el nostre futur, i se’ns va negar. És absolutament legítim que ara utilitzem els instruments democràtics que tenim a l’abast per exercir aquest dret. Si el resultat és similar al d’Irlanda el 1918, podem esdevenir independents.