26/09/2011

Ecos de la JMJ a Madrid

3 min

No fa gaire dies el bisbe Tena publicava un article al setmanari Catalunya Cristiana en el qual parlava de la recepció per part dels catalans de la Jornada Mundial de la Joventut. Al final de l'article, que com tots els del bisbe Tena mereixen una lectura atenta, es referia a un cas viscut per ell a Barcelona dies abans de la Jornada Mundial de la Joventut (JMJ). Un grup de catòlics japonesos participava en una missa. Els celebrants van decidir que algunes de les pregàries comunitàries fossin en llatí per tal d'obrir-les als feligresos del Japó. El bisbe es referia amb sorpresa al fet que els japonesos van ser capaços de seguir les pregàries en llatí, mentre que els feligresos catalans es mostraren més aviat descontents amb la tria de la llengua de les pregàries.

La JMJ organitzada per l'Església catòlica a Madrid durant l'agost consagra un model de presència de l'Església a Europa que no pot ser obviat per qui miri d'estar atent al signe dels temps, tant si és creient com si no. Quan una organització de qualsevol mena és capaç de posar en un camp gairebé dos milions de persones, és impossible obviar-ho. La qüestió rellevant per a mi, fora de tota anàlisi de caire eclesial, és comprendre els ecos d'aquesta JMJ a Catalunya. Creients o no creients, catòlics o no catòlics, penso que és bo que ens acostem a la voluntat renovada de presència de l'Església al si de la societat catalana, amb esperit crític i sense prejudicis.

L'article del bisbe Tena em va donar la clau que obre la porta a aquesta anàlisi: ¿com viu Catalunya la ressaca del postnacionalcatolicisme en el qual l'Espanya catòlica sembla immersa? La presència pública de l'Església espanyola durant els últims anys s'ha significat per una poc dissimulada voluntat de retorn a posicions de condicionament de la vida pública i cívica de l'Estat. La Conferència Episcopal Espanyola, acompanyada clarament per algunes opcions polítiques, ha semblat refer-se en la voluntat de reconstruir l'espai territorial de la cristiandat . En el rerefons d'aquestes posicions hi ha l'aval de les propostes papals per iniciar la re-evangelització d'Europa, ja que, segons les anàlisis fetes des de la cúria vaticana, el continent és víctima d'una secularització fatal. També hi ha un laïcisme superficial i menjacapellans fet servir com a eina de distracció, que actua com a justificant òmnibus.

Aquí és on he de tornar als feligresos catalans forçats a pregar en llatí. Com dringa aquesta pregària en llatí en els cors de la majoria de catòlics catalans, situats entre els dos focs? L'Església catalana va rebre el Concili Vaticà II amb una doble esperança: d'una banda, la columna vertebral de la vida espiritual del país es posava al dia en un moment, els anys seixanta i setanta del segle passat, en què l'obertura de la societat era un fet evident, una onada imparable, un clam en un país que maldava per sortir de la foscor de la dictadura i de la postguerra. En segon lloc, i encara més important, el Vaticà deixava definitivament de ser la coartada dels defensors de la teoria de la croada. Parlant amb propietat, el Vaticà es convertia en el primer desconstructor de la cristiandat i abandonava a la seva sort els que convertien la vida de l'esperit en política criminal de dominació. És per això que Catalunya va viure amb més esperança que d'altres països aquest alliberament: per la doble condició d'alliberament espiritual i d'alliberament polític. En optar obertament pel poble, l'Església a Catalunya es catalanitzà i es convertí en un vector fonamental de socialització i d'integració sociocultural.

Avui, de tot allò, en queda ben poca cosa. Algunes persones veuen en aquella esperança la hipotètica anèmia de l'Església catalana actual. Jo no. Jo miro el cor de l'Església catalana, la que veritablement interacciona amb la societat, la que acompanya, la que es compromet, i tan sols hi veig bones notícies derivades d'aquell temps. Que hi ha menys gent als temples? I què? Si el que valorem és la fe impostada, aleshores anem malament. Si el que es valora és el compromís derivat d'una assumpció madura de la fe, aleshores cal fer una valoració positiva del temps passat.

I aquí rau la incomoditat dels catalans forçats a pregar en llatí sobre els quals reflexionava el bisbe Tena: els ecos de la JMJ tenen molt en comú amb els congressos eucarístics i amb les passejades sota pal·li, i poc amb el compromís fecund dels creients, sobretot si l'alternativa a l'espiritualisme descontextualitzat és el laïcisme tout court.

Dos milions de joves fent silenci davant d'un altar ens han de fer reflexionar, d'acord. Voldria tanmateix que l'eco de la JMJ ens arribés amb la cara de sor Genoveva o d'Enric Canet. Ho veig complicat, però no perdo la fe.

stats