17/03/2019

Desafecció

3 min
Desafecció

El judici contra els nostres presos polítics està esdevenint una tribuna perfecta per comprendre fins a quin punt el projecte d’Espanya és mort. Quins seran a partir d’ara els arguments per defensar la unitat de l’Estat? Qui se sentirà interpel·lat a defensar la necessitat d’anar amb qui literalment ens vigila, ens colpeja, ens acusa amb falsedats de l’alçada d’un campanar? Hi ha qui diu que les declaracions dels testimonis fan riure fins a arribar a fer banal allò que hauria de formar part de l’inventari de procediments inacceptables en tot país on regni l’imperi de la llei. Sentir parlar el general cap de la Guàrdia Civil a Catalunya és molt aclaridor. Aquest home va dir sense immutar-se, i sense que ningú no ho hagi destacat gaire, que va començar a sospitar de la situació quan les manifestacions, posteriors als escorcolls espectacle, davant de les cases caserna, van demostrar desafecció al cos. Com si haguéssim de néixer amb afecte per la Benemérita! I què esperava? ¿Vídues repartint estampes de la Mare de Déu del Pilar? El mot desafecció ja no forma part del llenguatge dels més joves. Els que tenim una certa edat sabem que molts dels nostres pares no van poder participar activament en la vida civil perquè els avis havien estat jutjats i condemnats per desafección al régimen. La sort que tenim, però, és que la nostra joventut és desafecte al ridícul, al patetisme encarnat per alguns dels representants de l’Estat.

Cal que ens preguntem, doncs, com viuen el ridícul que nosaltres veiem els joves (i els que no ho són tant) de l’Estat. ¿Com pot passar per sedició, tumult o rebel·lió el que va succeir davant de la conselleria d’Economia el 20 de setembre de 2017, i en canvi passar gairebé sense pena ni glòria, o més aviat amb una certa glòria, l’agressió filmada a la seu de la Generalitat a Madrid a mans de feixistes reconeguts, membres de famílies reconegudament feixistes, que vol dir obertament contràries a la democràcia? On són els esparracaments de vestit? On és la cendra al cap? On són les recerques, les investigacions, les sol·licituds d’informació i les indagacions de la Policia Nacional, el CNI o la mateixa Guàrdia Civil? Cal dir-ho ben clar: la lògica dels cossos i les forces de seguretat de l’Estat, conjuntament amb els cossos d’alts funcionaris dels tres poders, és la d’esclafar l’independentisme democràtic català. I, si cal fer-ho inventant la faula dels tumults, la violència i la rebel·lió, doncs es farà.

Hi ha hagut una mena de moviment pendular per al qual últimament semblava correcte dir que els catalans hem fet el ridícul gestionant el Procés. Hi ha hagut llibres, articles, entrevistes. En algunes converses privades, la gent aixecava les celles i arronsava les espatlles. Ja n’hi ha prou: si bé no tot s’ha fet com calia (a veure qui és el valent que, fidel als compromisos electorals, ho hauria fet gaire més bé), si bé hi ha hagut tensions entre exili i interior, i entre els partits independentistes, el que no s’ha produït és un salt mortal a la tergiversació dels fets, ni a la mentida, ni a la dramatització. No hi ha hagut ningú que fes servir el Fairy per justificar res, ningú que es mostrés angoixat per la presència de gent amb clavells a les mans; ningú que digués que les persones grans, o joves, que van anar a votar, eren persones manipulades, dirigides com autòmats. Ningú ha fet el ridícul. Ans al contrari: els nostres polítics han demostrat una gran serenitat, s’han explicat bé, han posat al damunt de la taula un full de serveis impecable a favor de la democràcia. I una lleialtat als compromisos contrets amb els electors que hauria de ser exemple per a tothom. Penseu, doncs, en qui genera desafecció i ridícul.

Al general de la Guàrdia Civil, al rei, als cossos funcionarials, als polítics espanyols, els ha de començar a quedar clar que ells són agents permanents de desafecció. Ells, amb el seu unitarisme uniformista; ells, que s’alineen amb la política de la testosterona i el Codi Penal. Ells, els de les promeses mai no acomplertes. Ells, que no ens volen tal com som.

No fa pas tant Espanya vivia anys de plom, anys de mort, anys durant els quals demanar discutir en pau era motiu suficient per ser assassinat. La desafecció la provoquen aquells que van preferir asseure’s a negociar amb els de les pistoles a discutir amb els de les urnes. La desafecció la provoquen els que menteixen quan parlen de violència, i del que haurien de parlar és de democràcia. Ells i només ells.

Catalunya fa temps que és fora d’Espanya, dient adeu ja sense recança, sense por, perquè allò que l’Estat ens pot oferir ja sabem el que és. No hi ha projecte comú possible. No el tenen. No el volen.

stats