Del moviment a la política

El país necessita molta més política. No parlo de la política declarativa, de la política de la gesticulació, de la qual possiblement anem sobrats. Parlo de la política en forma de pla estratègic, de pla d’acció, de construcció d’escenaris alternatius, d’equips competents i preparats per fer front als reptes plantejats. Equips que puguin enfrontar-se amb peu d’igualtat als cossos de l’administració espanyola que han acabat copant la major part dels partit polítics de l’Estat. Parlo de la política que opta per una forma o una altra de societat, de la política propositiva. I també de la política de passadís, de sala de reunions a porta tancada.

Ho dic perquè no fa gaires dies el president Mas proposava a la direcció de Convergència Democràtica de Catalunya la refundació del partit basant-se en la constitució d’un gran moviment d’ampli espectre, amb persones de fora del partit, que es proposessin crear una gran força política sobiranista de centre ampli, això vaig entendre, que deixés a l’esquerra el gruix de les propostes de base marxista. Més enllà de l’espai ideològic que Mas es proposa ocupar amb la nova Convergència, o amb el moviment que vol encapçalar, el que ens hem de plantejar és si l’eina moviment és la que ara ens cal. Perquè, posats a pensar en una societat catalana mobilitzada, ¿podem pensar en cap altre període de la nostra història recent en el qual la nostra societat hagi estat més mobilitzada a favor d’un objectiu polític? Ja haurien volgut els dirigents nacionalistes del període republicà comptar amb el carrer, tal com hi ha pogut comptar el nacionalisme independentista, fins ara. No penso, doncs, que el repte sigui la construcció d’un nou moviment nacional. Amb qui comptaran per fer-lo? Amb les bases de l’ANC? Amb les d’Òmnium? ¿Desfarem el que ja tenim fet per fer un moviment nou? El nostre temps ha de ser el de sumar a partir del que s’ha fet bé, a partir de les opcions guanyadores. I en política guanyar vol dir guanyar eleccions i governar. Per això segueixo pensant que l’única opció que té l’independentisme de centre ampli, vinclat a l’esquerra, és l’opció de convertir Junts pel Sí en una nova força política de confluència, de convergència i d’esquerra amb c i amb e minúscules. La força política que ja guanya àmpliament al Parlament, i que hauria guanyat àmpliament les eleccions espanyoles si s’hagués presentat com a tal. Tindríem molta més força i legitimitat a Madrid (on, per cert, cal seguir sent decisivament influent diguin el que diguin els romàntics de bona fe que fins i tot havien arribat a proposar no anar-hi, a l’estil de les CUP) si hi haguéssim anat junts. Ara ens hem de conformar amb un joc de sigles estrany, que fa tuf de vella política, mentre que d’altres són capaços, amb encert i intel·ligència, d’anar esborrant fronteres, sigles i interessos personals.

Ens cal, doncs, un partit. Un gran partit. El partit del Parlament. El que, per cert, volen la major part dels electors de Junts pel Sí, i més enllà. Un partit que haurà de ser necessàriament adaptable a la realitat de cada moment, mentre que capitalitzarà com cap altre la fermesa demostrada en els elements essencials de treballar per la llibertat, pel progrés i per la sobirania nacional. Ho farà, a més, amb el bagatge de generositat i d’intel·ligència moderna que haurà implicat persones procedents d’ERC, de CDC, els socialistes, ex-PSUC, democratacristians i independents que el conformin.

Siguem clars: avui tot el que sona a vella política ha perdut, és mort políticament. Aquí i a Europa. A Europa i als Estats Units. Al Partit Laborista i a l’esquerra liberal italiana. No entro a jutjar qui encapçala què. Només dic que perquè a Catalunya hi guanyi indiscutiblement una força política sobiranista, de centreesquerra social i liberal, és necessari que estigui indiscutiblement associada a la nova política, als temps i a les persones noves.

Som al 2016 i no a l’any 1975 i tenim molts reptes d’abast local, nacional i internacional. Ens calen idees, solucions i solvència per abordar-los. Ens cal política, molta política. Ens cal esperit crític i valentia. Els dirigents actuals de CDC, ERC, els socialistes i progressistes sumats a JxSí han d’entomar el repte. No és el temps de les adhesions incondicionals, ni el de les emocions impostades. Ens calen el cap fred i la mirada llarga. Ens calen eines noves per als temps nous perquè si no els objectius plantejats esdevindran senzillament inassolibles. A la societat catalana li cal un nou partit que tingui com a llavor l’amplíssima majoria que el moviment independentista reclama. Per això cal passar d’una vegada del moviment al partit. Fer-ho al revés seria un error imperdonable.

EDICIÓ PAPER 15/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF