29/04/2011

'Genius loci'

3 min

Paul Celan diu: "Sóc jo quan tu ets tu". Aquesta sentència desafia el fervor que un cert progressisme manifesta per la transdisciplinarietat. Però, igual que el mar no pot ser terra, ni l'ocell peix, nosaltres no podem ser nosaltres si no mantenim la tensió entre el meu jo i el teu tu. El corrent postmodern ha volgut fer creure que, per exemple, l'aiguabarreig de disciplines artístiques era un valor afegit i les ha tenyit totes de tots colors, mentre les desposseïa dels trets genuïns de cadascuna. És així com els arquitectes han esdevingut escultors i han banalitzat tant l'arquitectura com l'escultura. Els escultors també han fet de sociòlegs i la pintura s'ha convertit en oratòria carregada de literatura. El moll de l'os de cada ofici s'ha diluït, cosa que ha desactivat la raó que era pròpia de cada disciplina.

A la Fundació Miró, però, s'hi pot veure una exposició titulada Genius loci , que aposta per la confrontació. Hi trobem una selecció de grups musicals (Hidrogenesse, Mürfila, Standstill, Mishima, Internet 2, Manos de Topo, Els Amics de les Arts, The Pinker Tones, Za!, Illa Carolina) que ocupen l'espai que normalment està reservat a mostrar obres de pintors i escultors. Aquests músics hi fan música, és a dir, no s'han transvestit de res. En els espais assignats a cada grup s'escenifica, només, el món de les seves cançons, i les instal·lacions n'esdevenen els plats i els coberts que ens permeten degustar-ne l'esperit. Tot i que aquests músics participen d'un mateix moment cultural i que alguns tenen referents que vénen del món de la plàstica, el cinema i la literatura, la seva música no és fruit de cap aiguabarreig. Totes les influències que puguin haver tingut han esdevingut aire fresc. El subtítol de la mostra podria ser aquest: "Si no ens coneixem, no farem res". I és que, malauradament, l'impuls creatiu de casa nostra viu reclòs en compartiments estancs, en camins paral·lels que es miren de reüll desconfiadament. La sang creativa corre per venes que no arriben a bombar el cor social i el priven d'esdevenir un cos vigorós.

Vehicular aquesta energia per vasos comunicants és una de les funcions que els responsables de la política cultural haurien, subtilment, d'afavorir. S'haurien d'adonar que és més important crear xarxes i entreteixir sensibilitats oposades que no pas finançar caritativament propostes per acontentar tothom, quan al capdavall no fan feliç a ningú. Els músics de la Miró no fan servir la Fundació d'escenari ni d'amplificador. Simplement hi defensen el seu jo musical, la vida del seu art, i el contraposen amb la vida de l'art que el museu, per tradició, acull.

La gènesi d'aquesta proposta expositiva va néixer de l'observació de la vida que es palpa al carrer. Martina Milla, la comissària de la mostra, explica en el catàleg que la idea li va sorgir viatjant, com sempre fa, en transport públic. Al metro hi observava les persones raptades pel seu iPod, tancades en si mateixes per una música que les aïlla dels altres. Al museu també hi veia visitants amb auriculars i un dia va tenir la pensada d'introduir música a les audioguies del museu...

Amb aquest petit canvi, es va adonar que visitar un museu podia convertir-se en una cosa totalment diferent i en va voler provar els efectes. Va convidar músics de l'escena independent barcelonina que, segons ella, podien fer visibles els seus imaginaris conceptuals i els va donar una sala a cadascun. Els resultats han estat sorprenents i engrescadors.Un senzill curtcircuit musical a l'audioguia del museu permet retrobar un sentit de la concentració que gairebé donàvem per perdut. Ens brinda la possibilitat de centrar-nos en l'obra, més enllà dels afegits amb què gairebé sempre s'acompanyen les obres d'art.

És per tot això que celebrem que la Fundació Miró hagi estat l'escenari inesperat d'un experiment de connexió entre l'acte creatiu i els visitants del museu a través d'una disciplina que no es prodiga en aquests tipus d'espais. D'aquesta manera, la Fundació ha revifat el seu esperit fundacional.

stats