Metges i polítics en temps de pandèmia

El descrèdit de la política, sovint la política se’l guanya a pols

El ministre Salvador Illa al Congrés durant un dels plens celebrats en plena pandèmia per la covid-19 / EUROPA PRESS
ANTONI BATISTA
ANTONI BATISTA Doctor en ciències de la comunicació. Periodista. Músic.

Els polítics han tingut l’habilitat d’aconseguir que s’accepti que per manar no cal ser graduat en la matèria sobre la qual el mandatari prendrà decisions al més alt nivell. Amb aquesta hipòtesi ens trobem que Catalunya i Espanya passen la crisi sanitària més terrible de la seva història amb una consellera economista i un ministre filòsof. Per demostrar que es pot ser un bon ministre de Sanitat sense ser metge, sempre surt l’exemple d’Ernest Lluch, que efectivament, amb la seva capacitat intel·lectual i currículum universitari, hauria pogut ser ministre del que volgués.

El que sembla tanmateix més probable és que prendre decisions amb coneixement de causa, suficiència científica i auctoritas professional millora la governança. I amb això no vull desmentir l'aptitud de gestió d'Alba Vergés i Salvador Illa, que segur que exerceixen amb dignitat i honestedat i saben molt d'allò que saben. Els que no estan acreditats en les disciplines sobre les quals decideixen es fiaran dels experts o tècnics, però no rebatran mai l’axioma que sap més d’un tema i mereix més confiança qui l’ha estudiat i aprofundit. Els ministres de Sanitat de França i Itàlia, Olivier Véran i Giulia Grillo, són metges. Sensu contrario, l’especialització no immunitza d‘errors i desencerts, que aquí podem anomenar retallades.

Els ministres o consellers mèdics són els que estan més exposats a aquesta polèmica, i té una lògica doble: per la incidència cabdal en la vida i la salut, i perquè en les altres carteres és on la dedicació política admet un espectre acadèmic més ampli. No fa estrany que la majoria de càrrecs institucionals provinguin del dret, l’economia o la politologia. La carrera de medicina és molt exigent i, encara que no gaires, també ha donat polítics d’alta volada. Exemples com els del doctor Negrín, president del govern de la República Espanyola; Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti, conseller de la Generalitat provisional i vicepresident del Parlament Europeu; Felip Solé Sabarís, senador, regidor, corredactor de l’Estatut de Sau; Jordi Pujol, president de la Generalitat; Joan Clos i Xavier Trias, alcaldes de Barcelona que tenien els doctors Robert i Aiguader com a precedents; Montserrat Tura, consellera d’Interior i de Justícia; Caterina Mieras, consellera de Cultura; Gaspar Llamazares, coordinador general d’Esquerra Unida i diputat en diverses legislatures; el secretari general de Comissions Obreres, José María Fidalgo; els alcaldes de Bilbao i Sant Sebastià Iñaki Azkuna i Juan Carlos Izagirre...

El departament de Salut de la Generalitat havia tingut metges de consellers fins a les dues últimes legislatures. Van engegar la nostra salut pública dos professionals d’enorme vàlua: el doctor Ramon Espasa i el doctor Josep Laporte. Espasa, cirurgià, venia de reflexions interessants sobre medicina pública al PSUC i va crear una escola de magnífics experts en gestió, que sostindrien la inspecció sanitària en el delicat moment del traspàs de competències. Laporte era catedràtic de farmacologia, una reconeguda eminència, que seria president de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques, rector de la UAB i president de l’Institut d’Estudis Catalans. En accedir a la conselleria, li vaig fer una entrevista de la qual em va quedar gravada una frase. En el franquisme, era típic anar al Seguro a pidolar receptes, però el doctor Laporte em va dir que “això s’ha acabat” i que a partir d’aquell moment, quan arribés un pacient a l’ambulatori –el que avui és el CAP–, a buscar una prescripció, el metge li hauria de dir: “Primer, despulli’s, vagi a la llitera que l’exploraré, i encabat ja veurem”.

En el departament de Salut els van seguir facultatius valuosos: Xavier Trias, Eduard Rius, Xavier Pomés, Marina Geli i Boi Ruiz. Quan es parla de les excel·lències de la nostra sanitat pública, alguna cosa hi han de tenir a veure aquests professionals que l’han regida. Les raons per les quals ERC pren la decisió de proposar els dos últims consellers no metges –el primer va ser Toni Comín– han de ser ben diferents de les de posar al davant dels departaments de Justícia i Educació persones tan altament qualificades, amb experiència professional i reconegudes als seus àmbits com Ester Capella i Josep Bargalló. A l’altre cantó de la Generalitat –en permanent picabaralla amb ERC–, el doctor Oriol Mitjà va ser nomenat assessor adscrit a Presidència, avalat per una trajectòria científica internacional de primeríssim ordre, encara que no gaire avesat a prendre la distància de la prudència en l’exposició mediàtica.

El Congrés de Diputats acaba de posar en marxa la Comissió per a la Reconstrucció Social i Econòmica. N’ha estat elegit president el socialista Patxi López, que pugnava amb la popular Ana Pastor. El currículum titulat de Patxi López acaba al batxiller, i el seu escadusser pas per la lehendakaritza va ser discret: va arribar a Ajuria Enea perquè l’esquerra abertzale va ser impedida de ser al Parlament, i la notícia més important de l’última història basca fins llavors, l’alto el foc d’ETA, el va agafar als Estats Units. Després, les enquestes li van suspendre tot i era el quart en les valoracions ciutadanes dels polítics. Han triat la no competència de López a la competència professional d’Ana Pastor, que és metge amb experiència assistencial i ha estat ministra del ram. El descrèdit de la política, sovint la política se’l guanya a pols. Veurem con repercuteix la terrible crisi pandèmica a les urnes, i si s’incrementa el vot del color de les bates blanques, les que indiscutiblement han estat a l’altura de les exigències més altes.

El doctor Josep Laporte i Salas va morir d'un atac cardiovascular al Palau de la Generalitat, assistint a un acte oficial sobre el canvi climàtic. La medicina i la política al rang més alt. Era el 15 de febrer del 2005, quan jo era al departament de Presidència i l’acabava de veure. Les seves classes de fàrmaco i de ciutadania eren antològiques.

EDICIÓ PAPER 06/06/2020

Consultar aquesta edició en PDF