Raimon, en present històric

ANTONI BATISTA
ANTONI BATISTA Doctor en ciències de la comunicació. Periodista. Músic.

El 28 de maig del 2017 Raimon es va acomiadar dels escenaris. El Palau de la Música Catalana, l’espai on més cops ha cantat, era el lloc axiològic escollit per al comiat. I allà on va enregistrar el seu primer disc en directe, el gener del 1967, hi ha enregistrat L’últim recital (Picap), dos CD acompanyats d’un DVD. És una mostra antològica de les seves cançons, triades en funció de l’esdeveniment, i la prova fefaent que no és pas que Raimon plegui perquè li falta veu, sinó perquè precisament ho vol fer quan n’hi sobra.

Raimon decideix com se’n va, pletòric, amb els aguts en pianíssimo del final de Som indemnes: no vol passejar-se per les taules com ànima en pena buscant no la pau o Déu amb Al vent de cara, sinó l’afinació, el fiato i la intensitat. Qüestió de facultats per respecte al públic, però també tria quina percepció del temps vol. El Raimon historiador ho fa en present històric, una conjugació que ha estat tan coherent en la seva trajectòria com ho ha estat el seu codi ètic.

El present històric és un recurs retòric que ens permet percebre la història com si estigués passant en el moment que s’explica, que ens permet, doncs, una aproximació més empàtica amb el passat. Historiadors grecs i llatins el van posar en circulació, i gràcies a això podem llegir en clau periodística les guerres mèdiques que narra Heròdot o totes les batalles de Juli Cèsar sense que hi desentonin alguns avions bombardejant Avaricum l’any 52 aC.

Raimon entra a la història però en l’actualitat permanent d’uns enregistraments que ens el faran present “per sempre, i sempre, al·leluia”, amb el permís del seu amic Händel, que ja fa una temporada que sojorna a la història en present -i cada Nadal al Palau!- després de conjuminar, com Raimon, música i política sense trair els atuells que contenen l’art.

És per la relació entre la música i la política que Raimon va haver de conjugar en present històric. Quan, acabada la dictadura, li cantaven les absoltes grans desafinats de la política. Consideraven que el valor de Raimon no era l’artístic sinó el cívic, i li oferien seguir per aquesta senda en llistes electorals. L’enterraven en aquest sentit els seus, després que els contraris ja ho haguessin intentat pel fet de cantar en “la meua maltractada llengua” i no fer-ho ni en la de l’Imperi Espanyol, que era la de la dictadura, ni en la de l’Imperi Britànic, que era la del hit parade.

El pas del temps, però, és una de les reflexions poètiques que transiten per l’obra de Raimon. A la mateixa Som, que era al seu primer disc, s’ho planteja d’una manera existencial passada per Camus, i ben poc després ho afronta en l’auster minimalisme de les Cançons de la roda del temps d’Espriu. També hi ha una percepció crònica en relació amb aquell franquisme que “Quan creus que ja s’acaba, torna a començar”, o el temps amorós que navega amb Veles e vents.

Més cap aquí, la relació entre Raimon i el temps es fa més vivencial. Són els paisatges d’ He passejat per València, sol. Sol però amb els amics que ja no hi són en fabulosa ucronia: March i Fuster, Roig i Estellés, Alfaro i Ventura... Culminats en da capo vital per la mà del pare en el màgic descobriment infantil del mar, a la Malvarrosa. La suma de tot és Mentre s’acosta la nit... “Amb més records que projectes,/ amb més passat que futur,/ amb un present prim, com sempre,/ amb una vida que fuig”.

Quan, fa dos estius, estava a punt d’entrar a impremta el llibre Raimon. Paraula i cant (Bromera), em va donar l’última cançó que havia fet perquè la hi afegís com a cloenda, una cançó que arrodonia el comiat dels escenaris que anunciaria poc després: “Passen els anys i nosaltres amb ells,/ els anys buits i els anys plens,/ els anys bons i els dolents./ Passen els anys i nosaltres amb ells”. Però encara compondria una altra cançó, una Napolitana per a tu dedicada a la seva dona, Annalisa Corti, tan present en aquesta història que he volgut conjugar en present històric.

Deia Sergiu Celibidache en la plenitud temporal de la fenomenologia que “la música és mentre es fa”, per tant, sempre és en el temps canviant de qui l’escolta. De manera que, encara que raimonòlegs i raimonians tinguem tota la seva obra en diferents formats i en els paquets de l’ opera magna, L’últim recital en suport audiovisual tindrà sempre el valor de la cloenda infinita, Indesinenter, que no s’acaba mai, desafiant la paraula essencial que adjectiva la paraula recital. Una paraula que Raimon va treure de la poesia per carregar-la de sentit i de gent, en el gènere nou que s’estaven inventant, en aquella actuació al Casino l’Aliança del Poblenou, el 15 de febrer de 1966. Era el primer cop que cantava tot sol, com a bestreta a la seva projecció internacional, a l’Olympia de París, el dia 7 de juny.

Però L’últim recital farà també la funció de gaudi estètic i de compromís ciutadà a les generacions que no hauran pogut veure Raimon en present, però que tenen l’oportunitat de conjugar-lo en present històric quan han recuperat vigència versos consigna sobre presos polítics plens de raó, històries que ens amaguen orígens i identitat de classe, i que són anteriors al 1978.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF