El misteri de les dues ànimes del PNB

La solidaritat del PNB limita al nord amb el mar Cantàbric i, esclar, amb les traineres de Donostia

Què va passar perquè en tres dies el PNB passés de consolidar el govern del PP a derrocar-lo? Ho van decidir per unanimitat de l’Euskadi Buru Batzar i ho poden explicar fàcilment: la sentència Gürtel, que, per fer-ho més rodó, si s’hagués fet pública quan tocava fins i tot els hauria estalviat haver d’explicar la ciavoga.

A les regates de traineres de la Concha, quan debuta el setembre i la tardor més que avançar-se ja es consolida, la ciavoga és la maniobra més espectacular. I si hi ha mar, encara més. La gent busca els millors llocs al llarg de la platja per veure-la. La ciavoga, realment, tanmateix no és més que fer un gir complet de tres-cents seixanta graus, és a dir, tornar al mateix punt.

El PNB ha fet moltes regates en la seva travessia de cent vint-i-tres anys d’història, però han tingut sempre la posició en ciavoga d’idees molt clares i una pragmàtica si més no tan clara com les idees. És el nacionalisme de la intrahistòria, que s’enuncia però en termes metafísics: les dues ànimes. La terminologia s’adiu perfectament amb un partit que va estampar la creu de sant Andreu, patró de Biscaia, a la ikurriña, i que s’ha articulat, com altres nacionalismes peninsulars des del Concili de Toledo, amb l’Església com a associada i comptepartícip.

Catalunya demanava al PNB que no s’empassés el que Catalunya estava disposada a empassar-se

Quan fem la necessària deflació de la teologia a la política, el lehendakari Ardanza era la governança a estribord, estesa amb un pacte amb els socialistes espanyols, mentre el president del partit, Arzalluz, era l’essència que quan calia s’entenia amb els independentistes de l’esquerra abertzale, a babord. Les famoses dues ànimes del PNB les podem traduir al castellà pel precís binomi “orden y concierto”. Entre una cosa i l’altra, els queda un conservadorisme socialdemòcrata amb uns resultats excel·lents en gairebé tots els sentits de la semàntica: PIB alt, taxa d’atur baixa, serveis públics de qualitat, administració diligent, fiscalitat a la carta. I el màxim confort constitucional d’un nacionalisme protegit per la reserva dels drets forals, que poden allargar fins a l’autodeterminació sense moure’s de la legislació vigent: l’independentisme basc seria possible sense que la Constitució quedés encotillada en l’article 155. A sobre, al PNB són tan clientelistes com es poden permetre després de governar totes les legislatures tret d’una, però sense que la corrupció els hagi martiritzat amb sentències judicials i titulars de diaris.

Tot això no hauria estat possible sense una ben greixada teoria i pràctica del pacte amb el govern d’Espanya, fos del color que fos, perquè les raons de l’entesa no eren afinitats ideològiques sinó interessos polítics. Ha facilitat aquesta entesa que a la famosa unitat de la pàtria consagrada per la Constitució se li va obrir un esvoranc en el sistema electoral prou gran o petit perquè s’hi colessin cavalls de Troia en forma de diputats nacionalistes que resulta que condicionen els governs centrals. Ara per aquesta porta hi ha entrat no un equí de fusta sinó tota la cavalleria de Troia, fins i tot una avantguarda independentista que compta amb una rereguarda mobilitzada de dos milions de vots a Catalunya. I amb ella, esclar, la còlera d’Aquil·les que canta la musa d’Homer al primer vers de l’epopeia. Traduïda al català per Manuel Balasch.

El suport del PNB als pressupostos del PP s’incardinava perfectament en l’ordre i el concert. Els pressupostos del PP, que han sobreviscut al govern Rajoy i molt ibèricament regnen després de morir, com el Cid i Inés de Castro, van ser per al PNB una assegurança de la fiscalitat confederal, amb una nota no escrita a peu de pàgina sobre l’acostament de presos i una política penitenciària el més favorable possible a la remissió de penes. Encara que el despit els esmeni al Senat, tornaran al Congrés i allà seguiran estant amb la majoria, encara que la majoria hagi canviat de bancada.

Urkullu i Ortuzar s’han fet junts, van créixer a les joventuts del PNB (EGI), fins i tot eren de la mateixa quadrilla en la celebèrrima ruta del 'poteo'

Van condicionar els vots al fet que Catalunya s’hagués espolsat el tristament cèlebre 155, i no van complir precisament perquè la solidaritat del PNB limita al nord amb el mar Cantàbric i, esclar, amb les traineres de Donostia. Es van saber alleugerits de la paraula donada perquè, segons els 'jeltzales', els primers a no complir van ser els governants de Catalunya, que els havien assegurat que no s’arribaria on es va arribar els tres dies d’octubre. També sabien que si haguessin votat en contra dels pressupostos, ells haurien quedat amb el cul a l'aire i el 155 s’hauria aixecat pocs dies després, perquè la Generalitat acabaria fent el govern que el PP li exigia que fes. És a dir, que Catalunya els demanava que no s’empassessin el que Catalunya estava disposada a empassar-se.

Les dues ànimes del PNB segueixen allà mateix, amb el lehendakari Iñigo Urkullu i el president del partit Andoni Ortuzar. Però potser és el moment de la història en què són més pròximes, no sé si en unió hipostàtica. Primer, perquè Urkullu i Ortuzar s’han fet junts, van créixer a les joventuts del PNB (EGI), fins i tot eren de la mateixa quadrilla en la celebèrrima ruta del 'poteo', i han compartit molts càrrecs intermedis en moments difícils. Però sobretot perquè estan molt còmodes en el seu nacionalisme pràctic, després d’haver metabolitzat els fracassos de la via institucional –el pla Ibarretxe— i de la via armada –el final d’ETA–, que està escombrant la possible hegemonia d’una esquerra abertzale que s’ha quedat sense èpica.

Ara el PNB es troba a la cuina de la Moncloa tallant el bacallà en les seves tres receptes matrius: pil-pil, biscaïna i Club Ranero. No es descarta que a les regates del setembre vinent lloguin la suite alta de l’Hotel Londres, la de les millors vistes a la ciavoga, i hi convidin el president Sánchez per explicar-li sobre el terreny quina mena de gir en rodó en el menor espai possible depara la nàutica, i que les dretes i les esquerres canvien, però estribord i babord romanen. Com les dues ànimes.

EDICIÓ PAPER 19/08/2018

Consultar aquesta edició en PDF