L’experiment basc-català d’inversió de la violència

La repetició d’una versió que no s’ajusta a la realitat pot acabar suplantant-la

La Constitució va incomodar el franquisme sobretot en la qüestió territorial. Té lògica que, en les coordenades GPS actuals, els sobiranismes la vegin curta, però, en el moment que es va gestar i aprovar, les “nacionalitats” i les autonomies eren massa llargues per als hereus dels que les van enviar a presons, exilis i piquets d’execució. La prova més evident és que regressions substancials de drets que van arrencar del cop d’estat del 23-F afecten aquest tema tan sensible d’arrels fonamentalment basca i catalana. Es comença el mateix 1981 amb la devaluació de les tres autonomies nacionals de la República en un estat autonòmic que ha arribat a les dinou, amb prefabricats de banderes i himnes. I se segueix amb la Loapa (1982), la llei de partits (2002), la sentència del TC sobre l’Estatut (2010) i l’aplicació de l’article 155 a Catalunya (2018).

Mentre l’independentisme basc va tenir un correlat terrorista, el combat era molt clar: policia i jutges, amb excessos repressius sense mirar prim. Però quan l’independentisme va tenir més abast que la violència, i finalment la violència va cessar, el problema va passar a ser directament polític. A partir de la treva mare de Lizarra-Garazi, el 1998, comença en clau de procés el final d’ETA, i amb això la rèplica del principi PP d’annexió a ETA de tot el sobiranisme. L’única manera de combatre un sobiranisme democràtic era tenyir-lo de violència, afegir-li un delicte que justifiqués l’acció penal perquè no hi havia voluntat d’afrontar-ho tenint en compte l’autodeterminació. Ni tan sols amb la marca eufemística encunyada pel PNB de l’“àmbit basc de decisió” o la proposta de desenvolupament constitucional de la disposició addicional primera de reserva de drets forals, que van enunciar constitucionalistes de pedra picada com Ernest Lluch, que havia estat ministre socialista, i Miguel Herrero de Miñón, un dels redactors de la carta magna, del PP.

Amb la 'brigada Aranzadi' s'obria la factoria jurídica que ara pesa penalment sobre l’independentisme català

L’operació era l’obertura de la factoria jurídica –la 'brigada Aranzadi'– que ara pesa penalment sobre l’independentisme català: criminalitzar-lo per la via de la mobilització més gran que s'ha vist mai de l’ofici ancestral de retorçar les lleis. L’expressió més planera d’aquest laboratori legal és negar l’existència d’uns presos polítics que cap democràcia no es pot permetre. Una maniobra certament de gran tradició universal: Iulen de Madariaga va treure de l’armari la toga doctorada per Cambridge i es va defensar als tribunals francesos argumentant que el terrorisme de l’acusació era el mateix que els nazis havien imputat a l’heroi de la Resistència Jean Moulin i a l’aleshores president François Mitterrand. El trajecte que havia iniciat Madariaga el tanca Arnaldo Otegi, des d’un punt de vista personal la icona més clara de la pau, que ha fet sis anys llargs de presó i continua inhabilitat. Entre l'un i l’altre, en el referent irlandès de la guerra i de la pau, Bobby Sands va morir sent diputat a Westminster per una vaga de fam que reivindicava l’estatus de pres polític.

L’experiment basc de criminalització de la dissidència va començar pel principi de la comunicació: les regressions democràtiques que van implementant les noves dretes, dures però de disseny, acostumen a provar si poden restringir llibertats sense danys col·laterals. La difusió en vídeo de la declaració d’ETA 'Alternativa democràtica' per part d’Herri Batasuna (HB) era el primer manifest important del camí de deixar les armes, no havia estat considerat delicte en suport paper i HB no n’era l’autora sinó només el canal. Però va portar a la presó la seva taula nacional, amb els seus dos diputats inclosos. Era el 1997, i d’allà es va passar a les clausures dels diaris 'Egin' i 'Egunkaria', sense estalviar-se ni per pudor mediàtic de torturar el seu director, Martxelo Otamendi; les il·legalitzacions en cadena de sigles abertzales; la judicialització fins i tot del diàleg, i la condemna de membres de la mesa i del president del Parlament, Juan Mari Atutxa..., que en la seva etapa de conseller d’Interior havia patit diversos intents d’atemptat d’ETA.

Euskadi construeix imaginari simbòlic de nació amb la resistència, mentre que Catalunya ho fa amb el pacte

Arran del vídeo 'Alternatiba Demokratikoa', vaig establir en l’àmbit acadèmic –amb llicència literària de Bram Stoker– la “hipòtesi de la vampirització de la democràcia”, que en síntesi plantejava que el vampir terrorista mossega la jugular de la democràcia que el combat i la fa captiva. A partir d’aleshores, la població clònica del vampir se li enfronta no amb les eines que la legitimaven, sinó amb mètodes que malmeten drets.

La criminalització del procés català parteix d’allà, però aquí ha calgut un nou experiment, també amb el suport audiovisual, en aquest cas per passiva: la inversió de la violència. Les imatges del Primer d’Octubre mostren violència policial i capteniment de la població. Que els testimonis policials ho neguin, estirant molt el garantisme es podria interpretar com que ho creuen a consciència o que es creuen en el deure de fer-ho. Però negar el contrast de les imatges en temps real afavoreix en aquest supòsit el laboratori del doctor Mabuse de demostrar, en un tribunal de la instància més alta, que la repetició d’una versió que no s’ajusta a la realitat pot acabar suplantant-la.

Hi ha uns quants greuges afegits, una part dels quals els podem sustentar en dues històries tan diferents com que Euskadi construeix imaginari simbòlic de nació amb la resistència, mentre que Catalunya ho fa amb el pacte. Però un greuge substancial és que si el terrorisme era un fet indiscutible, el colpisme i la rebel·lió aplicats al Procés són opinables. Els hi endossen perquè així s’associa al Procés la violència que necessiten per a la criminalització que converteixi en delicte comú allò que, si a tot estirar arribés a ser delicte, seria polític, el mal menor de la sedició o la desobediència. La llefiscosa comparació entre els presos catalans i els violadors i corruptes demostra que efectivament això és el que pretenen les dretes i ultradretes que ho han instigat des que van decidir que la perversió dels mitjans –la violència– pervertia els fins –l’independentisme–: tot era ETA.

EDICIÓ PAPER 12/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF