Formigues al desembre, pacte o derrota

Jutges que diuen que no són polítics encausen presos que no volen que siguin polítics

L’aplicació de l’article 155, d’infausta memòria 'commemorada' aquests dies, era l’enèsima demostració d’una equació inconclusa: quan Catalunya col·lisiona amb Espanya, perd. El xoc –de trens o del que sigui– es resol a favor del potencial coercitiu de l’Estat. Raonant aquesta freqüència estadística de derrotes, Catalunya ha desenvolupat una enorme capacitat –teòrica, pràctica i gairebé teològica– de pacte.

El pacte a la catalana és buscar la mínima derrota assumible o, en positiu, la màxima victòria possible. D’ençà de la unió hipostàtica entre Catalunya i Castella, al tàlem dels Catòlics, la dialèctica enfrontament-derrota-pacte ha anat creixent. Semblava que la ''piolinada' i la intervenció virreial de la Generalitat tornaven a menar a les aigües tranquil·les del pacte. Però diversos factors de parell de forces tensant en direccions contràries ens serveixen un 'remake' de l’enfrontament només amb un any de diferència. En un pol, presos, vaga de fam, citacions judicials, exiliats i la massa crítica estràbica. A l’altre, una extrema dreta imantant cap a la dreta tot el tauler polític, i demanant un 155 a cadena perpètua. Allò que en la metafòrica industrial del Llobregat avall se’n diu mala peça al teler.

Una part de l’independentisme està disposada a lliurar l’última batalla, a anar al tot o res perquè creuen, com creien fa un any, que la república és possible. L’altra part de l’independentisme, però, es prepara per al pacte. Si ho anomenem per topografia, diem que les capitals de les dues estratègies són Waterloo i Lledoners. Arribats aquí, cadascuna té arguments per autolegitimar-se, i el periodisme té l’equidistància per explicar-se l’una i l’altra contra la parcialitat dels uns i dels altres. Em ve a la memòria l’anguniós tràveling de Julio Medem a 'La pelota vasca', la càmera entre les parets d’un congost defensant-se dels que acusen de traïdors els que només pretenen explicar les raons dels uns i dels altres.

La via del referèndum es pot aprofitar fins i tot sense sortir de la Constitució: que voti tot Espanya, i si el sobiranisme guanya, a veure qui li diu res

Si aquest cop a Waterloo escenifiquen que el duc de Wellington torna a guanyar el Bonaparte que s’havia cruspit la república, com ja l’havia derrotat a les campes de Vitòria, Beethoven li homenatjarà també altre cop la victòria, com havia fet en combativa partitura (op. 91), transportant harmònicament 'Els segadors' de mode menor a major perquè s’assembli a un país amb estat musical, és a dir, a 'La marsellesa', el 'Déu salvi la reina' o la 'Marxa pontifical'. I es començaria a escriure una literatura nova sobre una Catalunya veritablement “triomfant” i “rica i plena” a compte de l’emancipació de la fiscalitat usurera. Els més de quatre-cents llibres sobre el Procés es podran enquadernar junts com una nova Bíblia de Montserrat de l’última reencarnació del poble d’Israel.

Si això no passa, tornarem al pacte, del qual som veritables experts. Al meu assaig 'Catalunya i Euskadi, nació còncava i convexa' (Angle Editorial), premi Irla 2011, sostenia que en la creixent incorporació dels valors simbòlics a les identificacions nacionals, els bascos eren resistència (convexitat) i els catalans, pacte (concavitat). Hem construït un imaginari d’acord entre nosaltres i amb els altres, de proximitat i d’alteritat; de la Pau i Treva, el Consell de Cent i la Generalitat, a la Solidaritat Catalana, l’Assemblea de Catalunya i l’Estatut de 2006. Des de grans sumes nacionals, entre nosaltres, hem tingut la força de la pressió social per anar tirant quan la força centrípeta del centralisme recuperava caps encenent guspires a la tracció mecànica de l’argue. Sempre ens quedarà la nàutica.

Hi ha hagut pactes excessius, com el del Majestic entre CiU i el PP d’Aznar, amb papers d’estrassa com el de la votació a les Corts favorable a la llei de partits, que amenaça ara els que la van sustentar de reproduir la sentència 'qui gladio ferit, gladio perit'. Però hi ha hagut pactes que han permès tirar endavant en les millors condicions possibles, encara que estiguessin per sota de les desitjables.

Som al bell mig d’un remolí marí o d’una turbulència aèria, amb l’entropia que s’enfila a la quotidianitat i a les enquestes. Els tribunals on jutges que diuen que no són polítics encausen presos que no volen que siguin polítics, blasmen la democràcia i seran segurament el punt zenital de la tensió que de tant escalar ja puja amb grampons. Abans, però, de tornar a ser a la “vella i encerclada” cruïlla històrica entre la derrota i el pacte, queda una última oportunitat. L’enquesta de l’ARA la torna a oferir per la via del referèndum, que es pot aprofitar fins i tot sense sortir de la Constitució: que voti tot Espanya, ens haurem comptat legalment, i si el sobiranisme guanya, a veure qui li diu res perquè a Espanya ha guanyat el contrari. Aquest any, per primera vegada a la meva vida, he vist formigues al desembre.

EDICIÓ PAPER 18/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF