La pancarta dels presos al Camp Nou
LA PANCARTA QUE ahir a la nit va tornar a recordar els presos polítics al camp del Barça, igual que els recurrents crits de “Llibertat!”, em va fer pensar en una conversa recent amb la dona d’un pres. Deia que ara fa un any, quan el seu marit va entrar a la presó, algunes veus benintencionades la van voler prevenir contra la frustració, amb l’avís que, passats un parell de mesos, la gent els oblidaria. No ha estat així i ja no serà així, al contrari. Els presos i les seves famílies s’han convertit en una presència invisible, i són precisament les parelles dels polítics les que, al ser reconegudes pel carrer, acaben consolant i animant persones que se’ls acosten per fer-los arribar el seu escalf, a vegades amb llàgrimes als ulls. En un moment en què tots els focus estan posats en la societat catalana, és just remarcar el seu tremp moral.
