25/09/2011

La incerta jugada palestina

3 min
Abbas entrega a Ban Ki-moon la petició formal d'adhesió a l'ONU.

Va ser una d'aquelles ocasions comptades en què es veu passar la història. El president de l'Autoritat Nacional Palestina, Mahmud Abbas, va lliurar la carta amb la petició d'adhesió al secretari general de l'ONU, Ban Ki-moon. Ban la va recollir amb el seu somriure neutral de diplomàtic oriental i tots dos van posar davant les càmeres. Al darrere hi tenien el símbol del planisferi orlat de llorers de les Nacions Unides. Al món se li va accelerar el pols.

Minuts més tard, el president de torn de l'assemblea, l'ambaixador de Qatar a l'ONU, va donar la paraula al representant palestí. Abbas va fer cap al podi enmig d'una ovació formidable que, per uns instants, no el va deixar començar. Una ovació que va repetir-se en acabar, ben diferent dels aplaudiments volunta riosos que van rebre el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu.

Abbas va parlar en àrab i Netanyahu, en anglès. I no tan sols perquè Abbas no domina l'anglès i Netanyahu va estudiar al MIT de Massachusetts, sinó perquè el discurs del palestí estava adreçat, sobretot, als palestins. La calorosa rebuda que li acabava de tributar l'assemblea demostrava que el món ja l'havia entès abans de pronunciar una sola paraula. En canvi, calia que la gent que ho seguia per les pantalles dels carrers de Ramal·lah transmetés al món una imatge d'unió darrere la figura del líder, especialment d'aquest líder amb greus problemes de lideratge.

Netanyahu, en canvi, va voler assegurar-se que tot el món entengués la seva línia de defensa sense traduccions. Resultava colpidor recordar que l'ONU va aprovar el 29 de novembre del 1947 el pla de partició de Palestina que va donar lloc al naixement de l'Estat d'Israel i que, 64 anys més tard, el primer ministre del país lamentava amargament que l'ONU no parés d'aprovar resolu cions contra una petita democràcia amenaçada en un "teatre de l'absurd" en què "les majories automàtiques de l'ONU aprovaran qualsevol dia que el sol surt per l'oest".

Els dos discursos van tenir dos elements en comú. Primer, els obstacles de l'altre per la pau. Per als palestins, els assentaments. Per als israelians, la falta de seguretat. Abbas va qualificar els assentaments d'"ocupació militar colonial" amb l'indissimulat objectiu de canviar la demografia dels territoris del futur Estat palestí. Netanyahu va servir-se d'una imatge: mentre que per travessar els EUA en avió de punta a punta calen cinc hores, creuar Israel costa tres minuts. Qualsevol enemic amb armament de curt abast pot atacar-los. I el segon tret compartit, els esforços fets per aconseguir la pau i no correspostos per l'altre bàndol.

El discurs impacient d'Abbas va sonar renovat per raó de la solemnitat. El de Netanyahu semblava més gastat i més caut, com si fos conscient que, si només es dedica a guanyar temps, acabarà rebentant el magatzem saturat de les ocasions perdudes.

Netanyahu sentia com l'aplaudia la delegació nord-americana, però eren uns aplaudiments electorals, d'ofici, perquè sap que la Casa Blanca el fa responsable principal del fracàs d'unes converses de pau en què Obama va albirar un lloc a la llista de pacificadors de la humanitat. El president dels EUA que va anar al Caire a buscar un nou començament amb el món àrab, que va aplaudir la caiguda de l'aliat egipci Mubàrak, que va criticar els assentaments israelians, ara havia de vetar l'ingrés de Palestina i perdre de cop tota la credibilitat que havia treballat en el món àrab.

El pas que acaba de fer Palestina és de resultat incert. Perquè, per més que l'ONU pogués dir el contrari, el sol continuarà sortint per l'est. El que continua sent una incògnita és quan arribarà el dia en què s'alinearan els planetes de manera que a banda i banda del conflicte del Pròxim Orient coincideixin dos líders que sàpiguen fer la pau.

stats