Les estrelles de la Unió
Si el trànsit excitat de missatges que arriben des de tota la galàxia digital és cert, el dimarts 11 de setembre del 2012 tindrà lloc a Barcelona una enorme manifestació per la independència de Catalunya. Respireu fondo, perquè vol dir que ha arribat el dia en què veurem la més gran concentració de catalans verbalitzant públicament que volen divorciar-se d'Espanya, i això no té precedents.
Esclar que res del que estem vivint en té. Fins i tot Jordi Pujol, campió mundial de "la puta i la Ramoneta", ha vingut a dir al seu successor que no l'imiti, que allò van ser altres temps i que, si cal, faci un Rafael Casanova. Així de greu és la situació.
Però tornem a la manifestació. Encara que el divorci és el primer pas per a una vida millor, és un moment trist. La il·lusió per recobrar la llibertat es barreja amb el record del temps compartit, el mal rotllo del trencament i la incertesa del futur immediat.
I a sobre, en el cas que ens ocupa, l'altra part no en voldrà ni sentir a parlar, sigui per orgull, per por al ridícul internacional, per diners o per pena sincera. Per més carregada de raons que estigui Catalunya, per més vegades i més mètodes hostils que Espanya hagi fet servir al llarg de la història per deixar clar que no ens vol com som, no ho posarà fàcil. No tindrà la cintura d'Anglaterra, que convida els escocesos a fer el referèndum demà mateix. No, això no serà tan automàtic com canviar la placa d'un carrer. Ho deia ahir a l'ARA el catedràtic de ciència política Ferran Requejo: "Alguns parlen de la independència com si Espanya no existís. Però, creguin-me, existeix".
Al final de la Declaració d'Independència dels Estats Units els sotasignats hi van escriure una frase que fa posar la pell de gallina: "Ens prometem els uns als altres les nostres vides, les nostres fortunes i el nostre sagrat honor". Ho volien tot i estaven disposats a perdre-ho tot, perquè independència és la màxima llibertat, i la màxima llibertat exigeix la màxima responsabilitat. Si tots els que sortiran als carrers de Barcelona ho tenen clar, endavant amb el crit.
Una manifestació no té la representativitat d'unes eleccions, ni la força jurídica d'un referèndum, però té un valor incalculable en el món de les imatges del segle XXI. Serà el primer dia que gent de tot el món s'assabentarà que la cosmopolita, sofisticada i cobejada Barcelona és la capital d'un país anomenat Catalunya, i que centenars de milers de persones hi han sortit al carrer per proclamar que se'n volen anar d'un estat tan conegut com l'espanyol. Això és notícia a tot arreu, i convé que arribi neta de provocacions innecessàries, i de seny en les respostes a les provocacions que ja hi ha. I sobretot, convé que arribi ben explicada. Escolta Sefarad, sí, però sobretot escolta CNN, BBC i Al-Jazira. Escolta Brussel·les i Washington.
Un amic m'escrivia l'altre dia: "Sí, estic preparant l'11-S. Demà aniré a comprar una bandera de la Unió Europea. Si el món ens mira, que vegi que els catalans volem ser europeus".
