El discurs de la lluna
No fa ni quinze dies que Jorge Mario Bergoglio es va convertir en Francesc i des d'aleshores que el món no ha deixat de mirar cap a Roma. Perquè al Papa, cap controvertit d'una institució contradictòria, li passa exactament com a l'Església: potser no tothom els escolta de cara, però tothom, almenys, els mira de reüll. I més ara, en aquesta profunda crisi. El món té la impressió, i no crec que s'equivoqui, que amb aquest Papa passaran coses perquè té respostes.
Francesc té cura dels gestos, com l'austeritat de continuar calçant les sabates negres que duia en sortir de casa, o la confiança d' enfilar-se a un cotxe descobert. Però, sobretot, se li entén clarament el missatge de la normalitat quan paga la factura de l'hotel al qual ja no tornarà. La normalitat és el senyal dels intel·ligents segurs d'ells mateixos, dels que no necessiten el protocol per subratllar la seva autoritat.
Podria ser una normalitat calculada, i per tant falsa, però no ho sembla, perquè a Francesc (ni tan sols porta ordinal i ens hi hem de referir amb un nom corrent) se li entén tot. Si Benet XVI va ser un intel·lectual tan exquisit que va comunicar la seva històrica renúncia en una llengua morta, Francesc parla el llenguatge dels vius. El millor elogi que ha rebut aquests dies és que pronuncia uns sermons de rector de parròquia. Com ahir, Diumenge de Rams, parlant dels diners: "La meva àvia sempre ens deia: «Nens, recordeu que el sudari no porta butxaques»".
Bergoglio, jesuïta, sis idiomes, i estudis que van de la química a la teologia, improvisa i no s'equivoca, perquè parla des de conviccions llargament madurades. Qui parla clar és que vol comunicar-se. Joan XXIII era d'aquests i per això encara en parlem. Un dels seus discursos més cèlebres, disponible a YouTube, el va improvisar un vespre de lluna plena en una plaça de Sant Pere plena de torxes: "Sembla que la lluna no ha volgut perdre's aquest espectacle. Tornant a casa, trobareu la canalla. Feu-los una carícia i digueu-los: «Aquesta és la carícia del Papa»".
Francesc ha posat el llistó molt amunt: diu que li agradaria una Església pobra i per als pobres, i a un tipus tan llest com ell segur que no se li escapa el que tots estem pensant, allò que actua com un soroll potentíssim entre el món i el Papa, per més clar que parli: l'Església de l'Evangeli no té res a veure amb la pompa i les estructures administratives i financeres vaticanes. Ni amb el comportament d'alguns del seus prohoms. I al segle XXI, l'Església ja no pot continuar autocondemnant-se a fer el contrari del que predica sense una visió desculpabilitzada i acollidora de la sexualitat, del reconeixement de la dona dins l'Església en plena igualtat amb l'home o de l'amor entre persones del mateix sexe.
No sabem com de lluny anirà Francesc, però se l'endevina decidit a caminar, de manera que expressar desitjos de renovació potser no acabarà sent, un cop més, com demanar la lluna en un cove.
