18/03/2013

La connexió Messi-Villa

3 min

Que sigui normal no vol dir que no sigui notícia, més encara, que no sigui història, i per això mereix ser subratllat d'entre tot el que va passar ahir al Camp Nou: per divuitena jornada de Lliga consecutiva va marcar Leo Messi (trompetes), amb la qual cosa el seu domini a la classificació del Pitxitxi s'amplia fins als 42 gols (trompetes i tambors) quan encara falten deu partits perquè s'acabi el campionat (fanfàrria final).

Com que no hi ha paraules, que parlin els números: el 1971 Rexach i Gárate (un davanter exquisit de l'Atlètic de Madrid) van guanyar el trofeu de màxim golejador empatats a 17 gols. El 1993 Romário va fitxar pel Barça i va fer posar la pell de gallina als socis quan va prometre que marcaria 30 gols. I els va marcar, administrant-los tan estrictament que el 30è va arribar a l'última jornada i ens va semblar el súmmum. Els 42 gols de Messi, doncs, parlen tant de la seva qualitat individual com de la seva capacitat de fer evolucionar el futbol, perquè els seus registres no paren de marcar noves fites que fins fa poc eren inimaginables. Gaudim-ne sense oblidar el prodigi que setmanalment tenim la sort de contemplar.

Però a mesura que va madurant Messi ha deixat de ser el monologuista que travessa tot el camp driblant-se els rivals en solitari per convertir-se en conversador sublim. El primer gol d'ahir, marcat per Villa, comença quan Messi fa un túnel en cursa al mig del camp i continua amb una passada suau però precisa a Villa, dins l'àrea, d'aquelles que diem que ja és mig gol. Villa li va tornar la deferència a la segona part, aguantant com una roca totes les faltes que pretenien frenar aquell contraatac i passant-l'hi a l'argentí, que va acabar definint amb aquell toc que impulsa la pilota girant sobre el seu eix en una mena d'efecte màgic.

La connexió Messi-Villa d'ahir va ser una excel·lent notícia per al Barça, no només perquè tapa boques sinó perquè amplia el repertori de possibilitats ofensives en un moment de final de temporada en què totes les idees ofensives són benvingudes. Si el fitxatge il·lusionant de la pròxima temporada ha de ser vendre Villa per portar Neymar, no sembla que la grada hagi de veure-ho amb bons ulls, d'acord amb l'afecte que dispensa sempre que pot a l'asturià. A més, i encara que d'això el brasiler no en tingui la culpa, el seu nom ha estat passejat de manera oportunista en mitjans i declaracions durant els dies fatídics posteriors a la doble derrota contra el Madrid i abans del 4-0 al Milan, en una reaparició 2.0 de la vella i lamentable cortina de fum il·lusionant de quan arribava el mes de gener i el Barça ja no podia guanyar cap títol més.

D'ahir, el pitjor va ser el gol del Rayo. No només perquè el va marcar Tamudo a la primera pilota que va tocar, sinó perquè va ser el gol que et fan quan bades, i havíem quedat que ja no badaríem més.

Diumenge que ve no hi haurà Lliga perquè és cap de setmana de seleccions. L'espanyola és un dels escassos motius d'orgull internacional de la marca Espanya, i excita les glàndules dels nacionalistes. El que no em podia imaginar és que també servís perquè el ministre Wert aconseguís una nova fita: li va semblar poc espanyol que un seleccionador castellà, madridista i marquès cités tres jugadors del Barça i cap del Madrid, a l'hora de posar exemples de jugadors amb valors. I l'hi va retreure. No content amb la idea d'espanyolitzar els nens catalans, ara vol espanyolitzar la selecció espanyola. Els nacionalistes fan aquestes coses.

stats