Les restes d’Adolfo Suárez descansen al claustre de la catedral d’Àvila sota un làpida on hi diu “La concòrdia va ser possible”. L’epitafi és exacte i trist perquè utilitza un temps del verb en passat. Perquè la concòrdia sigui present, cal reconèixer l’existència de l’altre i acceptar-lo com a diferent i interlocutor. L’enterrament de Suárez ha sigut una gran operació d’estat destinada a recordar un temps en què, amb insuficiències, Espanya va valer la pena perquè es va reconèixer a ella mateixa tal com era. Ahir, en canvi, topaven dues legitimitats. La del Tribunal Constitucional i la del poble de Catalunya representat pel Parlament. Ignorar que la declaració de sobirania representava gairebé dos terços de la cambra és dificultar que la concòrdia torni a ser possible.
