La clemència per a Tito
A la roda de premsa de presentació com a nou entrenador del Barça, Tito Vilanova va afirmar que tenia "jugadors compromesos amb el club, que volen continuar demostrant que són els millors". Magnífic, perquè la pròxima temporada els jugadors compromesos faran molta falta. Més que mai.
Convertits ja en campioníssims, havent transcendit la història per formar part de la llegenda, jugadors com Messi, Xavi, Iniesta, Valdés i Puyol tenen, l'any que ve, l'obligació de portar un pes suplementari: mirar més per l'equip que no pas per ells mateixos.
Aquest Barça continuarà sent el que era mentre aquests jugadors vulguin continuar sent el que són. Per donar alguna dada, han guanyat tres Copes d'Europa, no baixen de cinc Lligues i han obtingut més guardons individuals dels que mai podran recordar. Això si mirem el passat, però Messi n'hi va fer tres al Brasil l'altre dia. ¿I han vist, a l'Eurocopa, amb quina autoritat porten Xavi i Iniesta la selecció espanyola? Com estan convertint cada partit en un recital de criteri? ¿Ha tingut mai l'equip espanyol algú que la jugui amb el virtuosisme d'Iniesta?
Doncs bé, ara la situació és nova. Per primera vegada en les seves carreres professionals, aquests jugadors ja són vaques sagrades que reben un nou entrenador. Això vol dir que hauran d'ajudar més l'entrenador que no pas esperar ajuda per part de Vilanova. Ara, a l'inici de la nova etapa, el problema de Vilanova no és de capacitat sinó d'autoritat. Té els coneixements de l'ofici i el poder que li ha atorgat el club, però li cal temps per guanyar la complicitat que dóna trobar solucions i guanyar partits mentre va reduint l'ombra de Guardiola a una guia útil per a moments delicats. Mentre això no passi, el Barça estarà molt més a les mans d'aquests jugadors que a les del seu nou primer entrenador. El dia que per cansament o per egoisme perdin el sentit de l'obra col·lectiva, ni deu Guardioles els podrien redreçar. Per dir-ho amb un nom, el nucli dur del vestidor ha d'adoptar una actitud Mascherano: a disposició del mister per al que calgui i al lloc que calgui. Ajudar Vilanova a governar el grup, interpretar fidelment al camp el que digui el mister i trobar el to a la sala de premsa. M'apresso a dir, havent vist com s'han comportat tots aquests anys, que ja ho saben, tot això. Però ara ve el més difícil, que és fer-ho.
Afortunadament, el primer repte que té el Barça de Vilanova és possible: tornar a guanyar la Lliga. Per primera vegada des del 2009, el Barça començarà el campionat com a aspirant. No sembla que sigui demanar gaire a un equip que amb aquests jugadors reconquereixi el títol, o que, si més no, sigui capaç de disputar el títol fins a l'última jornada.
I una nota final. Vilanova encara no havia firmat com a primer entrenador que Mourinho ja li tornava a buscar l'ull: "El Barça era campió, repeteixo, era...", "Xavi, que es dediqui a jugar"... Ara que ja no hi haurà "Pep el Comunicador" (expressió del mateix Vilanova que semblava un títol reial), sinó un home tranquil que n'ha passat una de grossa, la millor resposta a l'entrenador del Madrid, que passa pel món deixant-lo pitjor de com l'ha trobat, continuarà sent l'excel·lència.
