CRÒNICA
Misc 23/03/2018

Amb el cap pensant més en el Suprem que en l’hemicicle

El Parlament viu una sessió greu, trista i frustrant

i
Antoni Bassas
3 min
La secretària general d’ERC, Marta Rovira, durant el ple d’ahir al Parlament.

BarcelonaSessió greu, sí. L’adjectiu el va fer servir Jordi Turull al primer minut de la seva intervenció. També va dir que l’hora era solemne i esperançadora però ahir, durant les cinc hores de sessió parlamentària, el que pesava era la llei de la gravetat, i no la que va descriure Newton, precisament.

A estones, veient les cares i sentint el to dins i fora de l’hemicicle, el Parlament va recordar la trista tarda del 27 d’octubre: una majoria intentant convertir els seus projectes en realitat però, a la sortida, a aquesta majoria l’estava esperant la presó, així, neta i pelada. Amb un agreujant: la sessió d’ahir s’havia pensat perquè avui el jutge Llarena interrogués el president investit de la Generalitat, però la CUP va dir que no, que no li donava els seus vots. I no tan sols va dir que no, sinó que va donar “el cicle del Procés per acabat” i va ajuntar dos adjectius i un nom per (des)qualificar el discurs voluntariós d’un home que no sap on dormirà avui a la nit: “Autonomista, neoliberal, PDECat”. Era clar, per tant, que l’hora era greu. I amarga, perquè unes mans plenes de vots, concretament plenes de més de dos milions de vots, es van mostrar ahir lligades per l’arbitrarietat de l’Estat i les contradiccions internes, fins i tot en una situació tan dramàtica com la que ahir vivia Turull.

El pilot automàtic d’Arrimadas

Arrimadas va intentar evitar el discurs prefabricat de Matrix però no se’n va sortir. Acostumada a circular amb el pilot automàtic, va topar dues vegades, els dos cops que es va referir a Turull com a “Puigdemont”. Quan va arribar l’inevitable capítol de la societat fracturada, se li va entendre tot: es tractava de tornar a una Catalunya “on no es tinguin problemes amb els veïns per això de la política”. “Això de la política”. La líder d’un partit anomenat Ciutadans dient als ciutadans que la política és el que fan els polítics i una cosa per la qual no s’hauria de discutir amb els veïns.

Sabrià va passar sobre la greu i amarga tarda de la suposada majoria independentista amb els seus propis blocs prefabricats, sobretot quan va demanar el final del regat en curt i el cop de volant i va reclamar posar els llums llargs.

Iceta té una característica genuïna: es fa escoltar amb atenció perquè argumenta sobre el que acaba de sentir i en treu conclusions que posen l’adversari davant de contradiccions innegables. Abans que Carles Riera, va ser Miquel Iceta qui va dir que el discurs de Turull semblava autonomista. “Recorda en Pujol”, va dir. No sembla el mateix polític que després es mostra a favor del 155, surt al carrer amb el PP i amb SCC i crida el Pedro perquè el deslliuri de Rajoy. A Domènech va semblar que li haguessin dit que alcés el to de veu, que s’enfadés, que existís. No acaba de trobar el to, el cap dels comuns al Parlament, potser perquè no acaba d’estar segur a quina ànima del seu votant s’ha de referir.

Haver celebrat la sessió per avançar-se al jutge va tenir un preu. Mirat amb ulls optimistes, l’abstenció de la CUP va centrar Turull com algú que ahir no va parlar de repúbliques ni d’unilateralitats. Però ahir, entre alguns dels polítics que avui declaren al Tribunal Suprem, a Madrid, s’estenia la convicció que el jutge estava ben disposat a no deixar-los veure créixer els seus fills els pròxims mesos.

stats