Jordi Carmona: “Ara ens toca als mestres, i s’ha de sentir la nostra veu”

Entrevista al mestre i director d’escola 

Jordi Carmona / FIRMA FOTO

¿Com valora la feina que han fet els mestres aquests dies?

La principal és que la resposta va ser ràpida i bona. Van entendre que això anava per llarg i van posar-s’hi amb els recursos que tenien a mà, sobre tot els telemàtics. Però han aflorat unes mancances que ens han de permetre fer autocrítica.

Quines?

Vam començar a fer ús d’ordinadors amb els alumnes a l’època del conseller Maragall, fa 10 o 12 anys, i ara s’ha vist que anàvem justets. La competència digital dels mestres necessita millorar.

Però se n’han sortit.

Sí, se n’han sortit, però no amb tothom. Hi ha un percentatge d’alumnes -10%? 15%?- que hem perdut perquè a casa no tenen eines per seguir les classes a distància. I la majoria de les activitats aquests dies han sigut magistrals. Hem discutit molt de com avaluem, hem tingut la paranoia de les notes: “Vigilem que no copiïn!” Si estàs fent un examen en què es pot copiar, estàs reproduint telemàticament la manera més rància d’ensenyar, que és la transmissió de coneixement i examen memorístic. Però el que més m’ha decebut han sigut alguns discursos sobre l’obertura ara, aquests dies de juny.

Quins discursos?

Home, sindicats de mestres han portat als tribunals l’obertura de les escoles perquè ho troben “perillós”. He sentit dir a un representat sindical que les escoles no són un servei essencial perquè no estan obertes els 365 dies de l’any. Em sembla una barbaritat, perquè els serveis no són essencials pel calendari sinó pels objectius. Som un servei essencial, i tant! I llavors -i espero que ningú es molesti- he notat un cop més aquesta mena d’incapacitat dels mestres per expressar-se lliurement. Perquè estic segur que entenem que és un servei essencial i que, en un moment com aquest, no podem fallar.

Després del que hem passat (i encara no s’ha acabat) és comprensible una prevenció davant el contagi.

Aquesta setmana sentia el doctor Pere Soler, de la unitat de patologia infecciosa de pediatria de la Vall d’Hebron, i ho va dir molt clar: les escoles poden obrir, amb mesures d’higiene, distàncies i sentit comú. I ja està. Però no, el que havia d’haver sigut un moment d’alegria, de retrobament, de valorar l’esforç fet per alumnat, famílies i mestres es converteix en una drama. I per això jo dic que no hi ha veus que parlin a favor d’això, i si en parlen reben garrotades de tot arreu. S’està construint un discurs d’“estem fent l’escola de la por”. Per favor! Trobo que, en lloc d’alegria, és un moment de tristor i que no hi ha un discurs positiu.

I per què el silenci i el pessimisme?

Hi ha factors molt diversos. Els mestres hem anat cedint el lideratge a mesura que ens l’han anat prenent. ¿Quantes lleis orgàniques d’educació i noves programacions s’han aprovat els 20 anys d’aquest segle? Lleis en què el criteri dels mestres ha estat poc present i que sovint responien a necessitats partidistes. Això ha desempoderat els mestres. Devem ser el col·lectiu més dirigit del món. Tot ens ve donat: normativa, programacions, horaris... El centre ha de tenir més autonomia i els professionals també.

¿En la mateixa mesura a la pública que a la concertada?

Aquest és un altre factor: un enfrontament dins el propi sector educatiu. En comptes d’unir forces, perquè els problemes són compartits, la pública no ha fet un pas de modernització del seu model de gestió i té un model molt rígid, funcionarial encara. Ha de ser més modern. I això s’ha de poder dir. I l’escola concertada no ha acabat d’assumir el paper de servei públic. No ha treballat conjuntament amb la pública per donar resposta a la desigualtat i la segregació escolar. És cert que la segregació per l’existència de les dues escoles és un 20%, però pública i concertada han d’actuar com una única xarxa per reduir les desigualtats. I s’han generat dues plantilles professionals que defensen interessos particulars. La concertada rep diners públics i ha de comprometre’s socialment. També és veritat que el seu finançament és insuficient. La societat ha de fer un pacte per a la millora del finançament escolar. I els professors hem perdut força a l’escola concertada, en què hi ha hagut intrusisme des del màrqueting educatiu.

M’ha parlat de “silencis”.

Mira el que ha passat aquests dies. Hem conegut tot el personal sanitari del món, han sortit a totes hores i han expressat el que vivien. I se’ls ha vist empoderats. En canvi, quan ha de parlar el sector educatiu, surten sindicalistes o surten pedagogs però no surten mestres que parlin del seu ofici. Després dels sanitaris, ara ens toca als mestres, i s’ha de sentir la nostra veu.

I què creu que haurien hagut de dir?

M’hauria agradat sentir veus que diguessin “Sí, obrim l’escola i aprofitem-ho com una gran oportunitat educativa”. Vaig llegir una carta oberta d’una metgessa que havia estat en un hospital a primera línia del covid-19 i que es dirigia als mestres i ens deia: “No ens ho feu, això. Ara us confiarem els nostres fills amb tota la tranquil·litat del món”. Em va saber greu que m’ho diguessin des de fora.

¿Creu que els sindicats d’ensenyament no tenen el discurs apropiat?

Que quedi clar que els sindicats són imprescindibles per a la defensa laboral dels drets dels docents. Però s’han instal·lat en una queixa permanent. Jo en dic un “pessimisme estèril”, perquè no du enlloc. El nostre és un servei essencial i això demana molta dedicació. I som vocacionals. Això no vol dir que no hagis de reclamar els drets laborals, però sempre surt la queixa i no les experiències de com s’ho han fet els mestres per superar les dificultats.

¿Qui hauria de parlar en nom del col·lectiu?

¿Qui parla en nom dels arquitectes o els advocats? Els col·legis professionals. ¿Quina és la nostra representació professional? No en tenim. No hi ha un col·legi professional de mestres. No l’hem tingut mai, no hi ha una entitat que parli en nom de tot el col·lectiu. Jo soc mestre des de fa 40 anys i estic col·legiat al Col·legi de Biòlegs, perquè és la meva especialitat.

¿Hi ha silencis dins les escoles?

Sí, o ens quedem en el pessimisme estèril o anem a l’altre extrem, a la defensa corporativa. I això fa que sigui molt difícil expressar una crítica sobre la feina d’un altre o de tot el grup en un claustre, per exemple. I això tots ho hem viscut. Costa molt dir “Això no ho estem fent bé”. I el millor company és el que et diu la veritat. Ens costa molt expressar-nos amb llibertat. ¿Com podem ensenyar esperit crític als alumnes si nosaltres no tenim esperit crític? Estic segur que molts mestres que llegeixin aquesta entrevista estan disposats a treballar al juliol -poso per cas- perquè tota la societat farà un esforç enorme a l’estiu, però és possible que no gosin dir-ho. Però si el 15 de juliol a la immensa majoria de les escoles no hi queda ningú -amb honorables excepcions-, si el lector és sincer, sabrà que és així.

Dins les aules faria molta calor.

Ho trobo ridícul, sincerament. No és excusa. Un dia una col·lega em va dir que jo era un torturador de nens per plantejar-ho. Ha de ser un estiu educatiu i els hem passat la pilota als companys dels casals. ¿Que no trauran mànegues o no els faran anar al carrer o al parc? ¿Que no tenim capacitat de fer-ho nosaltres? La calor no és excusa. ¿O és que m’estàs dient que no els treus mai de l’aula?

Quina és la funció d’un director?

El directora o directora ha de liderar el centre. Compartir el lideratge és molt difícil i només és possible si a l’equip hi ha bons mestres. El director ha de vetllar per tenir bons mestres. De fet, jo voldria que el director pogués contractar els mestres. I, si el director ha de passar per la lupa dels resultats, no tinguis por, que no triarà els amiguets. Modernitzar la gestió va per aquí. Si jo soc director, haig de poder triar el meu equip. Un bon director ha d’avaluar els mestres i posar-los objectius, que no seran els mateixos al Raval que a Sant Cugat. Una escola és el reflex del seu equip directiu, i la fan els bons mestres.

I qui és un bon mestre?

Un bon mestre és aquell mestre al qual recordes amb estima quan passen els anys i dius: “En vam aprendre molt”. El bon mestre és un model, personalment i èticament. I ha de cultivar-se, ha de ser un bon lector i ha d’estar al dia. El bon mestre no tan sols és, sinó que hi és quan toca, com diu en Mèlich. Ara és el moment de ser-hi.

¿Seria possible educar normalment a través d’una pantalla?

No. Els mestres hem de dominar la tecnologia perquè si no avui ja és impossible que puguis formar integralment la persona, però a través de les pantalles és impossible educar. Serveixen per transmetre coneixements però l’escola és l’espai social d’aprenentatge. Per sobre d’un lloc per aprendre, l’escola és un espai social. L’essència de l’escola és aprendre a conviure i això només es pot fer amb el contacte social.

¿Com començaria el curs que ve?

Jo el començaria l’1 de setembre. I el primer que hem de fer és preguntar als alumnes, escoltar-los molt, que expressin com s’han sentit. “Què creieu que heu après aquests dies?” Perquè serà apassionant la quantitat de coses que hauran après. I, a partir de les respostes, construir el curs. Per desgràcia, jo he tingut alumnes que han estat tot un curs malalts i han après, ja ho crec que han après. Viure és un aprenentatge. No ens atabalem amb els aprenentatges. Posem-nos les piles i comencem el curs amb optimisme, que tota aquesta experiència ens farà més forts.

Perfil

Jordi Carmona Espinosa (Barcelona, 1958) fa 40 anys que és mestre. Ha fet classe a l’Escola Lumen, a Súnion i a la Garbí Pere Vergés, en què va ser director. És llicenciat en biologia i tècnic superior en aqüicultura marina. Carmona és un apassionat de la docència: “Educar és formar en competències per a la vida. Cal creure-s’ho i deixar les zones de confort que, en ocasions, han tingut adormida l’educació”. Carmona va jugar 300 partits amb la selecció espanyola de waterpolo, inclosos cinc Mundials i dos Jocs Olímpics (Moscou 80 i Los Angeles 84), i va ser campió d’Europa amb el CN Barcelona (1981). Fa quatre anys li van diagnosticar “un càncer molt complicat” i, tot i que va seguir treballant, ara els metges li han demanat que abaixi el ritme. “Algú pot dir que m’ho miro des de la barrera, però no. Vull sentir-me orgullós dels mestres, igual que em sentia orgullós dels companys de selecció, que per fi van començar a guanyar medalles just quan la meva generació va plegar”.

EDICIÓ PAPER 27/06/2020

Consultar aquesta edició en PDF