Misc 06/03/2019

L’anàlisi d’Antoni Bassas: 'Per què diuen llei quan volen dir unitat d’Espanya?'

"La llei no és el que importa més. Quan parlen de llei volen dir unitat d’Espanya. I això passa per sobre de tot, fins i tot de mentir com a testimoni en un judici"

3 min

La declaració de Millo va ser un drama. Un drama personal, perquè va ser l’expressió d’un gran ressentiment contra persones a les quals coneix personalment però a les quals no va dubtar d’enfonsar en la misèria. I un drama social, nacional, perquè Millo va parlar com a l’home a qui han desitjat la mort en una pintada que va esborrar la seva filla. La seva declaració va ser impressionant per la seva fredor, pel rabeig metòdic amb què es va referir a Trapero, a Forn i a Puigdemont. I perquè quan va baixar als detalls va demostrar que no li importava enfrontar-se de per vida als 2,3 milions de catalans que van anar a votar en pau malgrat els atacs de la policia.

A Millo no li importava mentir ni exagerar, ni capgirar la realitat que tots coneixem.

Pérez de los Cobos va defensar la violència d’estat des de la mentida d’estat. I no cal dir que la violència d’estat i la mentida d’estat tenen protecció de l’Estat. Pérez de los Cobos va declarar a casa. Era la persona designada per fer realitat l’”¡A por ellos!” Quan parlo de violència d’estat faig servir el terme correcte.

Diego Pérez de los Cobos (fill d’un antic dirigent de Fuerza Nueva i germà de l’expresident del Tribunal Constitucional Francisco Pérez de los Cobos), va ser processat per tortures a l’etarra Kepa Urra l’any 1992. El seu nom figurava entre els sis acusats d’aquell cas, tres dels quals la justícia espanyola va condemnar finalment a quatre anys de presó i sis d’inhabilitació. La fiscalia no va acusar-lo perquè va entendre que no hi va haver cap delicte en la seva actuació i va donar per bona la seva versió dels fets. Els tres condemnats van acabar sent indultats pel govern de José María Aznar. El cas de Kepa Urra va ser denunciat per Amnistia Internacional i el Comitè per la Prevenció de la Tortura del Consell d’Europa.

Aquest és l’home que es permet dir que la policia va tenir un comportament exquisit.

Millo i Pérez de los Cobos van coincidir en un punt: l’acarnissament amb Trapero i els Mossos d’Esquadra. Podem imaginar-nos aquí que la sola existència dels Mossos amb competències exclusives d’ordre públic no és del gust del testimoni. Ni l’actuació de la policia de Catalunya en els atemptats de l’agost del 2017. Però al marge d’interpretacions, els fets són que aquesta judici està ple de referències al major dels Mossos i que Trapero no es pot defensar perquè a ell el jutja l’Audiència Nacional. Trapero declararà al judici del Suprem com a testimoni. No es perdin la pàgina que li dedica avui Ernesto Ekaizer.

Trapero no seu al banc dels acusats del Suprem. I no hi és per una maniobra de l’instructor Pablo Llarena, que va rebutjar incorporar-lo a la causa que s’està enjudiciant. I mira que Carmen Lamela l’hi va sol·licitar al passar-li el cas des de l’Audiència Nacional. Però Llarena va dir que no a Lamela i va menystenir els fiscals que van gosar demanar-l’hi. Trapero serà cridat en aquest judici en qualitat de testimoni, però, mentre aquest dia arriba, ell no pot dir res. Els que ni tan sols van poder trobar les urnes ja tenen el seu cap turc. Juguen amb un avantatge que soscava les bases de l’estat de dret.

Felip de Borbó va dir que la llei està per sobre de la democràcia, i Pérez de los Cobos ha declarat que sense respecte a la llei no pot haver-hi convivència ciutadana. Però la llei no és el que importa més. Quan parlen de llei volen dir unitat d’Espanya. I això passa per sobre de tot, fins i to de mentir com a testimoni en un judici.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.

stats