L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Una idea per quan tornis a casa després de les manifestacions'

Ahir molta gent vam recordar Cuixart i Sànchez, de la mateixa manera que d’aquí quinze dies recordarem Junqueras i Forn, quan també farà un any que són a la presó.

El nostre patiment per ells és sincer i la impotència que sentim és molt gran, perquè, com hem dit aquí en més d’una ocasió, des del dia que el govern de Rajoy va decidir judicialitzar el Procés, el rei va cridar “¡A por ellos!” i els jutges del Tribunal Suprem s’hi van posar bé, la política ho té més difícil per treure’ls de la presó o evitar-los una condemna injusta. En aquestes condicions, què fer? Què han de fer Esquerra o el PDECat, ara, amb els pressupostos –tant els de la Generalitat com els del govern espanyol, que per cert no s’aprovaran sense els independentistes catalans–? ¿I el Govern i el Parlament? ¿Poden continuar fent “vida normal”? I vaig una mica més lluny: ¿Al sobiranisme li ha de ser igual que caigui Sánchez i fins i tot preferir que governin Casado i Rivera? Alguns pensen que, amb aquests dos, el sobiranisme encara es carregaria més de raons.

Pensem que no. Pensem que el sobiranisme ja està prou carregat de raons, que l’Estat ja ha menystingut prou Catalunya havent enviat milers de policies al port, atacant la població civil indefensa que volia votar l’1 d’Octubre i fent discursos com el del rei del dia 3. Casado i Rivera només busquen la humiliació de Catalunya, i desitjar ser humiliat és masoquisme. M’estimo molt més saber que Pablo Iglesias anirà a veure Oriol Junqueras a la presó divendres, perquè això és política, la política que invoquem per solucionar la situació. Insuficient, interessada, com ho és sempre la política, però política per fi.

Però la raó per la qual no soc partidari del “com pitjor, millor” és perquè no voldria que Catalunya s’instal·lés permanentment en el paper de víctima, per més que ho sigui. Perquè, al final, si ens acostumem a viure victimitzats ens acostumarem a donar sempre la culpa als altres de tot el que ens passa a nosaltres. Si això fos un partit de futbol, a cap entrenador se li acudiria esperar guanyar només pels gols en pròpia porta del contrari. Tu has de sortir a l’atac, a marcar els teus gols. Pretendre viure de la reacció que provocarà la repressió de l’Estat, només, és un greu error.

El sobiranisme és responsable dels seus propis resultats electorals, per exemple. Mirin, dilluns es va concedir el premi Planeta. Hi va anar Manuel Valls, i va seure a la taula d’Arrimadas. Testimonis presencials m’han explicat que va tenir cua de gent fent-li la gara-gara. Si Valls, que a França s’han quedat ben descansats d’enviar-nos-el a nosaltres embolicat amb un llacet, acaba corventint-se en l’alcalde de Barcelona, ¿de qui serà la culpa? ¿Dels jutges?

El sobiranisme ha de denunciar la injustícia dels seus presos i exiliats, però ha d’oferir alguna cosa més que tristesa i posats greus. Ha de governar, ha de legislar, ha de guanyar tantes batalles judicials com sigui possible, ha d’internacionalitzar l’abús de l’estat espanyol. Mireu els problemes que Bèlgica està donant a Espanya, i en concret al ministre Borrell. O la dificultat que té l’estat espanyol per reaccionar davant la reprovació del Parlament al rei. Ara, el govern Sánchez la porta al Constitucional. Quin ridícul, perquè el TC no salvarà el rei: el rei està reprovat i un esforç de legalitat no ocultarà la realitat. Es passen el dia demanant al sobiranisme que obri els ulls a la realitat però resulta que l’estat espanyol tanca els ulls davant la realitat que aquest rei està reprovat a Catalunya.

PDECat i Esquerra esperen alguna cosa més que gestos de Sánchez amb els presos. Està bé, però crec que el gest primer l’ha de fer el sobiranisme internament, i això passa per la unitat d’acció dels partits i entre la gent, abandonar el joc de vejam qui és el traidor del dia.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.