L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Un any de govern Torra: el fre de la interinitat’

Aquests dies ha fet un any que va prendre possessió el govern del president Quim Torra. L’aniversari ha quedat en un segon terme, ocultat darrere les venjatives conclusions dels fiscals del judici al Suprem i la negociació entre Maragall i Colau pel govern de Barcelona.

Però és possible, també, que, en el fons, l’aniversari hagi passat sense pena ni glòria perquè també aquest govern està passant inadvertit. I això és així per diverses raons. Primer perquè la repressió mateixa és un soroll molt gran que s’interposa entre l’acció de govern i la societat. Quan a Junqueras, Sànchez, Rull i Turull els impedeixen actuar com a diputats, després d’haver estat escollits, o quan Puigdemont i Comín són bandejats pels serveis de seguretat del Parlament Europeu quan hi entraven amb més d’un milió de vots al darrere, quan es veu a venir la sentència de l’octubre com una gran tempesta, qualsevol assumpte polític de l’ordre del dia queda empetitit. I precisament per això el govern Torra ha quedat situat com un actor de repartiment, en un espai polític i mediàtic dominat pel protagonisme de la presó i de l’exili. Un veu Torra i pensa en Puigdemont i un veu Pere Aragonès i pensa en Junqueras. La direcció política del Govern arriba inspirada des de Waterloo i Soto del Real. La subordinació als lideratges de fora del Govern és evident, i així no hi ha govern que pugui transmetre lideratge.

No és gens fàcil per a Torra, president per accident, un accident molt més gran que el de Puigdemont el 2016, quan va substituir Mas, perquè al cap i a la fi Puigdemont era alcalde de Girona, havia estat en política molts anys de la seva vida, mentre que Torra era un advocat, un editor que va aparèixer a la llista electoral d’urgència del 21-D, durant el 155. Estem davant d’un intel·lectual i un home honest, però no d’un líder. Torra ha estat reduït a la caricatura. En part, també, perquè dirigir la policia i animar els CDR simultàniament crea confusió.

En aquest balanç en gris, tampoc es pot perdre de vista que es tracta d’un govern de coalició de dos partits que ja estan separats per tot, excepte pel Govern, i que tenen moltes ganes de deixar-ho. La falta d’unitat estratègica fa molt mal a la gent que surt al carrer amb llaços gros i a qui li és igual de quin partit siguin els presos. Molta gent no s’ho explica: si no van junts ara, amb presos i exiliats, quan hi aniran? Aquesta falta d’unitat estratègica li pot costar l’alcaldia de Barcelona a l’independentisme. Si haguessin anat junts, ara no estarien pendents de Colau, disposada a fer passar els dies i revalidar l’alcaldia amb els vots de Valls.

I atenció, perquè Esquerra calcula que el seu gran moment, el de tornar a la presidència de la Generalitat, ja s’acosta. Però amb quin candidat es presentaran? Qui podrà ser president, un cop inhabilitat Junqueras, com és molt probable que passi? I el mateix es pot dir de Junts per Catalunya. Torra és un president sense partit. La provisionalitat constant en què viu el PDECat dins la marca Junts per Catalunya no ho aguanta tot.

Finalment, el somni de la independència no pot fer oblidar la importància que té l’actual govern autonòmic. Sí, l’adjectiu no desperta entusiasmes, però el govern de la Generalitat disposa de la més important quota de poder polític disponible a Catalunya, de la qual pengen la sanitat, l’educació, la seguretat ciutadana, la política lingüística. Tot té un aire interí, provisional. Enlloc no està escrit que aquesta eina important no pugui canviar de mans quan arribin les eleccions. I amb governs que no lideren els resultats no poden ser bons, a menys que l’estratègia sigui fiar-ho tot al rebuig de la sentència del Suprem.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats.