L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Malgrat tot, demà és Sant Jordi'

Demà és Sant Jordi. De totes les renúncies que el confinament ens ha imposat, haver de renunciar a Sant Jordi és de les més dures. La prohibició de sortir demà al carrer i passar-nos tot el dia barrejats amb les multituds, i comprar un llibre i una rosa i regalar-los i viure la transgressió d’estar fent festa en un dia feiner, de notar la primavera, és extraordinàriament simbòlica.

Som una societat que ens agrada fer vida al carrer i ja en tenim prou d’estar tancats a casa. Doncs, a sobre, ara resulta que ens hem quedat sense una festa que ens ha sortit molt bé, perquè és universal, perquè tothom del món que la coneix en surt enamorat, i vol repetir, i que és ben catalana, com correspon a la festa del sant patró del país.

Serà un any sense la festa de Sant Jordi, però no hauria de ser un any sense Sant Jordi, si per Sant Jordi entenem allò que l’ARA proclama obstinadament cada 23 d’abril des de fa anys: “Llegir, estimar”. Fins a arribar a la portada de demà, que ja us ensenyem avui:

Llegirem als balcons, enviarem les roses de les emoticones del WhatsApp, serà una Sant Jordi confinat però res en impedirà llegir i estimar, encara que sigui en la distància.

Com deuen estar comprovant, aquesta és una anàlisi d’esperança. Ningú no ignora el drama que estem passant. Ens acostem als 9.000 morts a Catalunya i als 180.000 morts a tot el món. I a una disrupció en la roda de l’economia tan gran que ningú pot afirmar del cert què serà d’ell d’aquí un any. El sector dels llibres i de les roses prou que ho patiran.

No, és un cop fort per a la humanitat, sobretot en aquest cantó de món, acostumat als nivells més grans de seguretat, benestar i progrés de la història. I sí, demà perdem la festa, però no hi ha cap estat d’alarma que ens pugui privar de l’esperit. L’esperit d’un país acostumat a lluitar per la seva llibertat política, per la supervivència de la seva llengua i perquè, també a Catalunya, siguin d'aplicació les llibertats civils, que són universals.

Avui seria molt fàcil fer l’analogia i dir que el Sant Jordi del 2020 ha de matar el drac del virus. No. El drac que ha de matar és el de la por. Al cap i a la fi, del virus se n’estan encarregant un munt de científics de tot el món, ja el mataran. Avui el que ens amenaça és la por, la incertesa. No hem sortit de casa que ja ens preguntem com serà el món, i no en tenim les respostes, i això retroalimenta l’angoixa. I sabem que en el món que ve, almenys els pròxims mesos, haurem d’anar amb la boca tapada i les abraçades comptades.

I siguem una mica més humils. No ens creguem tan únics. No hi ha hagut cap generació que no hagi conegut el seu propi drama col·lectiu, i alguns drames contemporanis han sigut molt més forts que aquest nostre d’ara. Pregunteu a la família per la Guerra Civil. Obriu un llibre d’història i veureu amb quines magnituds hem comptat els morts.

Aixequem-nos de manera que, quan puguem començar a sortir al carrer, votem i consumim d’acord amb una idea molt senzilla: si aquesta és la crisi mundial més important des del 1945, fem com llavors, que es va redactar la Declaració de Drets Humans. Què redactarem ara? Quin món tornarem a posar en marxa? Perquè la desigualtat és un altre drac que se’ns estava menjant, perquè hem d’aprofitar l’aplaudiment de cada dia per fer respectar la sanitat pública als pressupostos de cada any.

Ens hem quedat sense festa, però, malgrat tot, demà és Sant Jordi. Si no podem abraçar els que estimem, abracem la idea que estimem: llegir, estimar, i matar el drac de la por.

El nostre reconeixement per als que lluiten a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics i exiliats, i que tinguem un bon dia.