L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Make Spain great again'

Casado i Rivera viuen en el 'Make Spain great again', amb enemics exteriors com els immigrants i interiors com els independentistes catalans

Pedro Sánchez va proposar ahir que els catalans votéssim un nou Estatut. Pel que fa a Catalunya, ja vàrem opinar ahir que Sánchez feia curt. Votar un nou Estatut ja es va fer el 2006, aquell text impulsat per Maragall i el seu tripartit, amb el suport de Convergència i Unió, que el Congrés i el Senat van passar-li el ribot, i el 2010, un Tribunal Constitucional convertit en braç judicial del PP va procedir a la seva “castració química” (l’expressió és de la periodista Victoria Prego en un article a 'El Mundo' d’aquella època).

Si Sánchez vol saber quin suport tindria un nou Estatut, aquesta podria ser una opció en un referèndum sobre la independència. O que fos la promesa electoral que ens fes l’Estat en la campanya pel 'no' d’un referèndum sobre la independència (el que va fer Cameron a Escòcia, és a dir, “si voteu que no, us augmentarem les competències”).

No és menys cert, però, que Sánchez ha fet una proposta política. Insuficient a aquestes altures (9-N, 1-O, majoria a favor de la independència al Parlament, presos polítics) però ha fet una proposta política. I no és menys cert, tampoc, que la parella de la Guàrdia Civil Casado i Rivera han sortit a destrossar-la al crit de “menys Estatut i més 155”, l’habitual irresponsabilitat del nacionalisme espanyol, que fa com Trump, posa murs al pensament i a l’acció política per salvar Espanya: han dit que un nou Estatut seria “una barbaritat” i que seria “inconstitucional”. Casado i Rivera viuen en el 'Make Spain great again', amb enemics exteriors com els immigrants i interiors com els independentistes catalans.

La qual cosa ens porta a pensar en allò dels arguments reversibles. M’explico. Des de Madrid es desautoritza l’independentisme dient-li que abans de pensar en referèndums cal un diàleg entre catalans per evitar la fractura social. És exactament el mateix que es podria dir a Sánchez: ¿pot parlar en nom d’una majoria espanyols quan proposa als catalans un nou Estatut? O dit d’una altra manera: quina seria una proposta (mínimament consensuada) de l’Estat per a Catalunya? ¿No caldria un diàleg entre espanyols, entre socialistes, PP i Cs (i subratllo entre socialistes, perquè estic segur que Casado i Rivera van dir ahir en veu alta el que alguns socialistes diuen en veu baixa), per saber què volen fer amb Catalunya? ¿Com creuen els espanyols que es es fa 'Spain great again', amb diàleg o amb repressió?

I això ens porta a un altre argument reversible, el del principi de realitat a Catalunya. És el que li han dit a Mas, a Puigdemont, a Torra: que miressin la realitat del país, que és diversa, que tenen una majoria minoritària… Doncs bé, què té Sánchez? Quina és la realitat política d’un país com Espanya, a qui s’enverina cada dia amb dosis de tremendisme sobre la realitat catalana? I el principi de realitat a Catalunya, amb més de dos milions de vots a favor de la independència, no hauria de portar Sánchez a fer una proposta digna del 2018 i no del 2006, ell que va ser capaç de derrotar l’establishment del PSOE?

Les dificultats de Sánchez per formular una proposta realista no em fan feliç. Poder-li dir que també cal un diàleg entre espanyols o que no sembla que atengui el principi de realitat no em fa feliç, perquè vol dir que la solució del conflicte polític amb Catalunya és encara lluny. I això sempre és una llàstima.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF