L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘L’Estaca a la Cibeles’

"El que es porta als partits espanyols per a aquestes eleccions en relació a Catalunya és la insolència. Rivera ha fitxat l’advocat de l’Estat que volia acusar de rebel·lió, i Casado, a contraatac, una paracaigudista que s’ha estrenat dient que no parlar el català dona més sentit a la seva candidatura"

La manifestació de dissabte, a Madrid, va acabar sent la demostració més clara que Catalunya ocupa el centre de la vida espanyola, i que Espanya no tindrà cap estabilitat fins que no acordi que el futur de Catalunya el decideixen els catalans.

El sobiranisme clama contra la repressió des del cor de l’Estat

Va ser una manifestació cívica, emocionant, fins i tot amb tocs d’humor carnavalesc, amb disfresses de “Comando Fairy” o aquella pancarta amb un missatge que va acabar cridant la multitud: “Hemos venido a despedirnos”.

Omplir la Cibeles d'estelades és un acte d’afirmació. Omplir-la sense llançar cap paper a terra és un acte de civisme. El mateix que es pot dir dels madrilenys que la van veure passar. I segurament la ultradreta va córrer la consigna de quedar-se a casa i no provocar incidents perquè ara es presenten a les eleccions, a Madrid hi ha molts corresponsals i no és qüestió de sortir a les teles amb violència.

Des d’aquest punt de vista la manifestació deixa aquell ànim serè, de quan s’exerceix un dret (com de manifestació), perquè hi ha poques coses més grans que el pluralisme en convivència. La cosa beatífica, però, s’acaba aquí.

Podem no va anar a la manifestació. I quan falten sis setmanes per a les eleccions al Congrés, Catalunya és la mesura de les principals candidatures espanyoles. Ser una muralla contra la independència de Catalunya és imprescindible. Vegin Pedro Sánchez:

Sánchez avisa que mai es produirà la independència si governa

Si no fos perquè ja fa molts anys que la coneixem, és increïble que l’esquerra espanyola oposi convivència i independència. En primer lloc, perquè la independència no s’imposa, es vota. I, en segon lloc, president Sánchez, perquè el problema de convivència el té vostè amb el PP, amb Ciutadans, amb Vox, que li diuen “traïdor”, que el consideren gairebé una coartada, un mal necessari, perquè es pugui dir que Espanya és una democràcia. Miri els problemes que té per desenterrar Franco del Valle de los Caídos. Qui és un problema per a la convivència? I encara va dir que la manifestació havia estat la prova que la democràcia espanyola era forta perquè garantia el dret a la manifestació. Per favor! Com si fóssim al 1976 amb Martín Villa de ministra de la Policia.

El que es porta als partits espanyols per a aquestes eleccions en relació a Catalunya és la insolència. Rivera ha fitxat Edmundo Bal, l’advocat de l’Estat que va dimitir perquè el govern de Sánchez no volia acusar de rebel·lió, sinó de sedició. 

Insolència del PP també. Rivera va posar Arrimadas de número 1 per Barcelona al Congrés, i Casado a contraatac posant una dona també, Cayetana Álvarez de Toledo, una paracaigudista que s’ha estrenat dient que no parlar el català dona més sentit a la seva candidatura. No ho dubtin. Si no exciten els votants i els porten a les urnes amb Catalunya, no saben què vendre’ls. I no és perquè no hi hagi problemes, des del terrorisme jihadista (Nova Zelanda), l’alentiment econòmic a la zona euro, la desigualtat social, el canvi climàtic... Mirin les manifestacions violentes que hi ha hagut a París  aquest cap de setmana. No, els parlaran de Catalunya però no per solucionar-ho, sinó per empitjorar-ho amb duresa.

Mentrestant, a Madrid, a la Cibeles, va sonar L’estaca. Com si, 44 anys anys després de la mort del dictador, calgui anar personalment a dir-los que s’atreveixin a trencar amb els esquemes mentals del franquisme que van tutelar la transició.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.

EDICIÓ PAPER 21/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF